Aquesta és la meva segona col·laboració a Tottarragona:L’empresa que editava les revistes canviava de noms, de Gratuitos de Cataluña a UPN España, d’UPN a Trader, de TraderSegundamo a Anuntis i així anar fent. Les treballadores i els treballadors assistíem des de la primera fila a totes les formes possibles d’empresa que pot prendre i ha pres el capitalisme en aquest estat. Des d’empreses de la competència que es compraven per fes-les desaparèixer uns mesos després després d’haver-les afonat, fins a contractes per ETT i hores de més sempre que calgués...
Les capçaleres creixin i s’expandien, arribant a fer més de 13 edicions de Claxon en diversos llocs, bàsicament als Països Catalans però també a Pamplona o La Rioja; ampliant els interessos de l’empresa amb publicacions temàtiques sobre castells, turisme, informatius locals en comarques com el Baix Gaià... A finals de juny del 2008, després de 1.500 números, tot es va acabar i “Claxon” deixava de sortir perquè uns homes i unes dones ben mudats han decidit carregar-se una capçalera que tenia beneficis, però a alguna llumenera de l’altra punta de món una frase idiotitzant li ha tapat els ulls i el cervell: “cal apostar per internet, tanquem el paper”.
He passat quinze anys de la meva vida, vuit hores cada dia i alguns cops més, al número 3 del carrer del Comerç de Tarragona, primer fent-hi tasques de corrector lingüístic, quan encara ni havia acabat la carrera de Filologia Catalana i els ordinadors eren una anècdota, i després com a periodista quan la revista va ampliar els continguts redaccionals i va passar a tenir mida de tabloide. Hi he passat fred, calor, m’hi he emocionat, m’hi he enrabiat, hi he fet amics i amigues, hi he conegut gent molt diversa, hi he descobert que les teories anarcosindicalistes són pràctiques possibles i que les assemblees si són decisòries poden servir de quelcom, hi he sigut delegat sindical per la CGT i he escrit milers i milers de pàgines, algunes amb articles per a l’empresa que em pagava i moltes altres per a projectes diversos i moltes vegades fins i tot contraris al seu “esperit”. I sempre he complert, amb escreix, la meva feina, la feina per la qual em pagaven no més de mil euros al mes i bona part del temps molt menys. Ara, els voltors neoliberals mudats i repentinats han decidit tancar el paper.
Quan vaig marxar de l’empresa, ara fa cinc anys, vaig enviar un correu electrònic massiu (una opció reservada als caps de l’empresa quan t’havien de dir el munt de milions que guanyaven i dels quals tu només en veies les xifres) en català i en espanyol (la companyia tenia més de 1.900 treballadors i molts d’ells a Amèrica Llatina), dient-los que jo marxava però que l’empresa era d’ells, no dels ben mudats que els donaven ordres i passaven per la direcció de l’editorial de la mateixa manera que haguessin pogut vendre galetes o bosses de patates, i que un dia no massa llunyà l’empresa tornaria a les mans dels autèntics amos que érem nosaltres, ells que es quedaven en aquest cas, les persones que l’havíem aixecat i a les quals ens pertanyia. La reacció dels amos va ser tallar-me el correu i prohibir-me l’entrada a totes les intal·lacions de l’empresa, alhora que m’enviaven un correu electrònic dient-me que jo era un desagraït, que m’havien donat feina durant tant de temps i jo els pagava així. Massa sovint, els manaires, a més d’explotar-te i robar-te la plusvàlua cada mes, volen que els llepis les botes i els riguis les gràcies i s’enrabien quan els dius que el rei, digui el que diguin, continua anant despullat. I és que els havíem guanyat una requalificació de categories a tota la redacció de Tarragona i als amos, ja se sap, només se’ls pot obeir.
L’empresa continua sent nostra i vindrà un dia que els encorbatats i les dones dels vestits jaqueta deixaran de fer ‘fúting’ i gimnàstica perquè ja no els caldrà, els posarem a treballar, que ja va sent hora que facin alguna cosa de profit al nostre costat i cobrant el mateix o semblant. Aleshores, el “Claxon” tornarà a sortir, tot i que dels continguts millor que en parlem un altre dia. Això sí, a la redacció no hi haurà cap dropo que només sàpiga dir “Que quedi bé” i quedar bé amb els amos... sense fotre brot.
