Avui fa quinze anys de la mort de Manuel de Pedrolo. Fa tres anys, amb
motiu del desè aniversari de la mort de Joan
Fuster, vaig escriure un breu article de batalla sobre tots dos. Va ser a
la cartellera cultural La Intro, dissortadament
desapareguda, com tantes publicacions atrevides i útils, però incòmodes per
a l'oficialitat, de la qual era editor i director Rafael Tormo, furguet
incansable malgrat tantes adversitats.
He pensat que aquell text recordatori que vaig escriure
llavors paga la pena rescatar-lo per a aquesta ocasió. [continua amb l'article
Fuster i Pedrolo]
Fuster i Pedrolo Fa deu anys de la mort de Fuster i dotze de la de Pedrolo
(la dotzena és també xifra redona). De Fuster, se n'està parlant una mica al
País Valencià i poquet al Principat; de Pedrolo, ni allà ni ací. Ací no se'n
parla perquè ficats en aquesta deriva "nacional valenciana no catalana" per a
alguns Pedrolo els és estrany; en tot cas, no gaire més proper que un cosí
prim. A Fuster, en tot cas, se li fan actes de recordatori que s'assemblen a un
rés de difunts, laudatori i controlat, no siga cosa que desenterrant textos
alguns encara puguen arribar a esguitar i tacar com una vella vergonya. Com pot
esguitar Pedrolo si hom repassa els seus textos cívics, és a dir, polítics.
Entre Fuster i Pedrolo hi ha la coincidència de ser dos intel.lectuals
"incòmodes". Una miqueta punxa, ja ho eren. I mentre van ser vius, bastant por
que els tenien. Després de morts ha estat quan alguns s'han atrevit a
esmenar-los plana. Sobretot a Fuster. A Pedrolo li aplicaren la sentència de
silenciar el valor de la seua extensa obra literària, per allò que el silenci
és càstig més efectiu que no la bel.ligerància. Una volta desapareguts, la
bel.ligerància havia de quedar en mans dels seus admiradors. Llavors, però, si
han gosat eixir en defensa seua se'ls ha anatemitzat acusant-los d'adorar algun
isme, d'haver caigut en devoció cega i extrema. Malgrat això,
faig professió d'admiració fusteriana i pedroliana contra els mediocres, els
caragirats, els llepaculs, els cagandanes, els quicomires... Em plau, doncs, recordar-los
conjuntament, per tocar els collons als revisionistes, col.laboracionistes i
pusil.lànimes en general.
Manuel de Pedrolo: Cròniques
Colonials 4. «L'esquerra espanyola no pot trobar arguments racionals, cap
suport dialèctic, contra la independència dels pobles, de les nacions, mentre
defensa la dels estats actuals i, doncs, la propietat d'aquells que tenen allò
que no els correspon perquè van desposseir algú altre, i això explica que, en
darrer terme, sempre acabi esgrimint-ne un d'emocional, el "patriòtic", que
pertany a la dreta, de la qual l'esquerra mai no pot evitar d'ésser una forma
si combrega amb l'esperit de la metròpolis.»
Joan Fuster: L'Estatut que
ens faran tragar. «L'amenaça és que ens "col.locaran" un Estatut, i que
aquest Estatut no serà ni tan sols el pactat a Benicàssim. Ho véiem venir. Hi
haurà algun "pacte" imprevisible, o bé la confabulació de vots a Madrid ho
decidirà [...] Amb aquesta genial estafa política que és "la España de las
autonomías", resulta que tothom seria autònom a la força: poc "autònom", és
clar, perquè l'Administració central i les seues sangoneres no estan disposades
a cedir "poders" [...] Els dos grans partits de l'"esquerreta" parlamentària,
al País Valencià, ja s'han decidit a ser "nacionalistes": del nacionalisme
d'Abril Martorell [...] No ens han deixat -"ells"- de fer campanya contra
l'Estatut (el de Benicàssim o el de Madrid). Aquest cagalló legislatiu pot ser
més nefast que el Decret de la Nova Planta... »
Als
Països Catalans, cal dir que, d'aleshores ençà, no hem avançat gaire. Aquests
textos que he desempolsat tenen més de vint anys d'"antiguitat", i són d'una
actualitat esfereïdora. Dramàtic
Toni Cucarella La Intro, cartellera cultural de la Ribera i la Costera Núm. 30. Agost 2002.
Hola Toni, perquè no reculls aquestos papers antics i els prepares per fer un llibre ? Tal vegada els pugues ordenar per temàtiques: literàris, polítics, lingüístics, cultura popular... Açò de les bitàcoles està molt bé, però crec que com les paraules, algun dia també se les portarà el vent... i ja saps, la paraula escrita sempre perdura.
Alguns gaudiriem repassant de tant en tant algunes de les teus reflexions, o tornant a elles per avaluar la perspectiva del temps, i veure com en alguns no t'equivocaves gens ni mica...
No cal que siga un best-seller, tan sols un recull de textos d'un escriptor al marge. Després de tants llibres prefabricats per editors analfabets experts en màrqueting, poder llegir els teus articles, contes o novel·les, a una sèrie de gent ens reconcilia amb la literatura.
Si publicar literatura de ficció ja costa Déu i ajuda si no et presentes a un premi, prova de trobar una editorial que publique opinions contra corrent. El paper queda, sí, però avui el paper està molt controlat. I de més a més cal tenir "nom", i jo no en tinc. Però tinc aquest bloc de batalla i em done per satisfet perquè no he de passar per cap cercolet.
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
La Cuca Salamanduca és un espai per recuperar i compartir cultura popular, sobretot la literatura oral de Xàtiva i la seua redor. Hi trobareu rondalles, acudits, relaixos, sussoïts, endevinalles, embarbussaments...
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
Hola Toni, perquè no reculls aquestos papers antics i els prepares per fer un llibre ? Tal vegada els pugues ordenar per temàtiques: literàris, polítics, lingüístics, cultura popular... Açò de les bitàcoles està molt bé, però crec que com les paraules, algun dia també se les portarà el vent... i ja saps, la paraula escrita sempre perdura.
Alguns gaudiriem repassant de tant en tant algunes de les teus reflexions, o tornant a elles per avaluar la perspectiva del temps, i veure com en alguns no t'equivocaves gens ni mica...
No cal que siga un best-seller, tan sols un recull de textos d'un escriptor al marge. Després de tants llibres prefabricats per editors analfabets experts en màrqueting, poder llegir els teus articles, contes o novel·les, a una sèrie de gent ens reconcilia amb la literatura.
No canvies i pensa-t'ho.
Si publicar literatura de ficció ja costa Déu i ajuda si no et presentes a un premi, prova de trobar una editorial que publique opinions contra corrent. El paper queda, sí, però avui el paper està molt controlat. I de més a més cal tenir "nom", i jo no en tinc. Però tinc aquest bloc de batalla i em done per satisfet perquè no he de passar per cap cercolet.