Però aquest Sant Joan havia de ser diferent i vaig acceptar la invitació d’un amic que es dedica a fer trobades i sortides amb això tant novedos que anomenen “singles”. Confesso que vaig pagar cinquanta euros per un sopar i una entrada posterior a la discoteca, una pasta.. però en el pitjor dels casos el vampir, pensava, podria treballar en grup i a més el sopar era temptador: platja de la Barceloneta. Un cocktail desbordant, segur, de festa, joia, a tocar del mar amb la sorra jugant als nostres peus, cava, coca de Sant Joan, musica i bona gent amb ganes de conèixer gent..
La cosa es va tòrcer, com no podria ser d’un altre manera (hi anava jo..) i desprès d’un sopar divertidíssim i en molt bona companyia la festa “oficial i programada” se’n va anar a pastar fang… A l’entrada de la discoteca que ja teníem pagada el meu amic es troba amb la sorpresa que li diuen que no reunim els requisits per entrar-hi: “No doneu el nivell”…., la gent es mosqueja, el meu amic emprenyat ensenya el fax amb les entrades confirmades. Mal rotllo, el grup es desfà, alguns es queden en una terrassa a xerrar, altres, súbitament emparellats, comencen a viure la nit..
Passejo per la platja humitejant-me els dits, respiro amb força Nit màgica de màgics sense nom i de cossos estesos a la platja. Ha tornat al vampir. Aquetes nits estranyes, magnifiques m’agrada asseure’m i observar, observar… Com un furtiu, lladre d’emocions, ric i ploro amb les emocions dels altres. Una malaltia com un altre qualsevol no us penseu.
l’aire viu que em porta el mar. Un grup que destrossa el so d’una guitarra em convida sense més a fumar amb ells. La nit s’omple de la llum dels petards perduts i la lluna, la lluna, apareix com una reina, com la reina única autentica de la festa. L’aigua tèrbola del mar comença a tenyir-se d’un blau enfosquit trencat per el blanc dels cossos i un batibull de llengües m’esclata a l’orella. Obro els braços, estiro tot el cos i respiro, respiro. Respiro.
Carregades les piles, amb la primera llum del dia enfilo el camí de casa, la Rambla, el Raval, tan viu com sempre escup gent contínuament cap una platja pressa, plena de llum i de festa. Per un moment m’imagino tota aquella gentada a la cua de la discoteca rebent, amb joia, la noticia que no donen el perfil. Somric, i quan el peus cansats em demanen fer una petita pausa un pakistani que somriu més que jo s’acosta oferint-me una llauna de cervesa. No tinc ni per l’autobús, company, li dic, prova amb aquell grup i amb la ma a l’esquena el desitjo una bona festa i m’assec en una de les poques cadires lliures d’una Rambla més lliure que mai.
El xicot s’acosta de nou, em dona la llauna de cervesa i em retorna el toc a l’esquena mentre em cluca l’ull. Enceto la birra, calenta, amb plaer, aixeco la mirada a la nit màgica i encesa. Sospiro, sospiro per mi, per tu, per nosaltres engolint l’energia que ens porten els carrers. La lluna blanca i viva omple de vida els rostres i penso en totes les coses fetes i les que ens queden per fer. El meu nou amic segueix rambla amunt i rambla avall cerveses i em recordo la frase màgica: “no pakis, no party” Of course.
Salut.
Comparo amb al meva revetlla. Em fa gràcia el que en surt.
Si, abans d'ara algú m'hagués preguntat per ella. Hagués dit: Molt bé!
Veïns, amics, sopar compartit, xerrades, riure... la seguretat d'allò conegut, que sempre hi és. Hàbits o petites tradicions adquirides.
Però et llegeixo i de sobte allò que vaig gaudir de bon rtollo em sembla una rutina massa coneguda. I és que tot té dues cares. I tu les expliques molt bé totes dues, em penso. Potser a mi també m'hagués agradat passeja r per la platja. Una abraçda