No puc estar-me de reproduir el poema de Salvador Espriu publicat el 1954 titulat així. Formava part del poemari de "El caminant i el mur", i com que avui diumenge guanyarà Espanya, passi el que passi, faré aquest recordatori als catalans. Precisament aquest poema està publicat davant del famós "Assaig de càntic en el temple".
"Una vella Resposta que t'haurà de servir"
Ara, rossí de lladres, poble meu Israel,
suportes que s'altivin servidors insolents,
quan els teus homes prínceps, envilits per la fam,
aprenen amb l'esquena les més subtils raons
de la força. Jo sento arribar molta nit
damunt la gran tristesa d'aquests rostres, i el cant
no s'endurà vells somnis de nobilíssim vol
en alta llibertat fins a palaus de llum.
Com heu gosat de sobte des de tan llot clamar
contra la sang que vessen només les vostres mans?
Sords a la veu que us cerca amb nom antic de fills,
esdeveniu per sempre ramat de mal pastor,
car, ja perduts els arbres, abandonant la llei,
us heu alçat morts ídols enfront del vostre Déu.
Salvador Espriu, 1954
Ara, rossí de lladres, poble meu Israel,
suportes que s'altivin servidors insolents,
quan els teus homes prínceps, envilits per la fam,
aprenen amb l'esquena les més subtils raons
de la força. Jo sento arribar molta nit
damunt la gran tristesa d'aquests rostres, i el cant
no s'endurà vells somnis de nobilíssim vol
en alta llibertat fins a palaus de llum.
Com heu gosat de sobte des de tan llot clamar
contra la sang que vessen només les vostres mans?
Sords a la veu que us cerca amb nom antic de fills,
esdeveniu per sempre ramat de mal pastor,
car, ja perduts els arbres, abandonant la llei,
us heu alçat morts ídols enfront del vostre Déu.
Salvador Espriu, 1954
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m`agradaria d`allunyar-me`n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure
desvetllada i feliç !
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l`ocell que deixa el niu,
així l`home que se`n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i l`antiga saviesa
d`aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.