Costa d'entendre, de bon principi, que intel·lectuals suposadament cultes, preparats i amb experiència, com són Vargas Llosa, Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca o Alvaro Pombo, entre d'altres, es posin al mateix nivell que Carlos Delgado, el descervellat batle de Calvià o els presidents de Círculos i Academias de sa llengo baleà. Però ja passa, que s'ajunten i prenent en va el nom de Ramon Llull, o en una suposada defensa de la constitucionalitat de la llengua espanyola, signen manifests que, en el fons, només tenen un objectiu: defensa i imposar el seu monolingüisme excloent.La intel·lectualitat espanyola, que compta amb el suport logístic del vaixell insígnia de la Brunete mediática, ha publicat un Manifiesto por la lengua común, que no és sinó un exercici de demagogia i de perversa imposició. Tot neix de la seva preocupació per la situació del castellà, “la única lengua juntamente oficial y común de todos los ciudadanos españoles” i l'única, per tant, que “goza del deber constitucional de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen”. Tot i que defensen que “son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”, es mostren neguitosos pel paper de l'espanyol “como lengua principal de comunicación democrática en este país, así como de los derechos educativos y cívicos de quienes la tienen como lengua materna o la eligen (...) como vehículos preferente de expresión”.
El signants del Manifiesto no volen tenir en compte, però, que la Constitució Espanyola, en el seu article 3, estableix l'obligatorietat de tots els ciutadans de conèixer el castellà, aplicant per tant, i en contradicció amb el que ells defensen, un criteri territorial per al seu ús. Així, doncs, encegats per la seva pròpia demagogia, ignoren que aquest article 3 suposa no un dret individual, sinó un deure lligat al territori, per molt que ells insisteixen en que els territoris no tenen drets lingüístics.
El que pretenen aquests intel·lectuals és forçar al Parlament espanyol un debat tendent a obtenir-ne “una normativa legal del rango adecuado” que deixi clar que la llengua castellana (“común y oficial”) és “la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles”. I, en realitat, poca cosa més. I poca cosa menys; la resta de problemes que plantegen són, senzillament, inexistents i, un cop més, responen a una visió mentidera de la realitat que és viu a les comunitat bilingües. No cal exigir que “siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común”, perquè això ja passa; ni demanar que “cualquier ciudadano español tiene derecho a ser atendido institucionalmente en las dos lenguas oficiales”, perquè això que és així i, si algun dèficit es dóna, sempre és en detriment del català, en el nostre cas.
Què n'hem de fer, doncs, de les altres “lenguas oficiales en el Estado”, les que anomenen “lenguas autonómicas”? Tenen clar que entre aquestes i l'espanyol hi ha una situació d'“asimetría” que en cap cas pot entendre's com a injustícia perquè “sólo una de ellas (l'espanyola) es universalmente oficial en nuestro Estado democrático”, i ben contents que hauríem d'estar de poder disposar de “una lengua política común”, entesa com a “una enorme riqueza para la democracia”. Al cap i a la fi, ja n'hi ha prou “conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella.” Tot plegat, i malgrat les nombroses referències a la democràcia, el conjunt del pamflet fa la ferum resclosa d'una Espanya que volen així: “una, grande y libre”.
Foto de l'acte de la presentació del manifest © Agencia EFE.
