Després del vot al Parlament Europeu sobre la Directiva del Retorn, Europa, i el Parlament Europeu en particular, torna a estar de moda. Dimecres eren Ignasi Guardans i Carles Campuzano els qui publicaven un article a El País per tal de justificar la postura de CiU en la Votació de la setmana passada -favorable-, article que avui respon, via carta al Director, la copresidenta del meu Grup (Verds/ALE) al Parlament Europeu, Mònica Frassoni, argumentant per què el nostre vot era negatiu, igual que el de molta altra gent, tot i que no vàrem ser majoritaris. La meva postura, clarament contrària a la Directiva, l'he anat exposant regularment a través d'aquest bloc (veure categoria Migracions). Tanmateix, allò que avui m'ha cridat l'atenció és la columna de Juan José Millás, El Burdel, en la qual reflexiona, amb la ironia i habilitat que el caracteritzen, sobre la necessitat de les 'persones honorables' a desfogar-se, i compara el Parlament Europeu amb un Bordell. Sóc un fan de Millás de tota la vida, i la seva columna sol ser la primera cosa que llegeixo a El País dels divendres. I és per això que no em podia passar desaparcebuda la d'avui, especialment pel tema, que lògicament m'afecta. (segueix...)El cas és que Millás usa com a ganxo la votació sobre la Directiva del Retorn per fer una crítica ferotge al Parlament (insistint en alguns dels tòpics de sempre, val a dir) i, a la vegada, per fer l'ullet a Obiols i Borrell que, de manera valenta, van trencar la disciplina de vot de la seva delegació i van votar contra la proposta de Directiva. Personalment també reconec el gest de Borrell i Obiols, i així ho vaig manifestar en el seu moment. Allò que em preocupa, però, és que algunes i alguns de nosaltres portem mesos intentant posar el debat sobre la taula, procurant que es parli d'aquesta i d'altres coses importants que s'estan discutint a escala europea, i que no sempre acostumen a tenir el ressò que, penso, tocaria.
Dit això, permeteu-me que recordi, un cop més, que el Parlament Europeu, quan vota, reflexa les majories i les minories que hi estan representades. I trobo que un dels gravíssims errors que cometen molts mitjans és no informar adequadament la gent de les diferents postures i posicionament que tenim alguns diputats i diputades en molts temes diversos, la qual cosa comporta sovint que la gent pensi que al Parlament Europeu tots pensem i votem igual.
Per exemple: aquests díes he rebut diversos missatges de gent que em 'recrimina' haver votat a favor d'aquesta directiva. I és que com que els mitjans no acostumen a seguir els debats previs a les votacions del Parlament Europeu, ni tampoc a exposar les diferents postures que podem tenir en temes determinats alguns diputats i diputades, la gent està confosa, i no acaba de saber què es decideix, ni qui ho fa, al Parlament Europeu.
A tots ells els responc que no és cert que votés a favor, i els envio el meu posicionament contrari. Tanmateix, en ares de la transparència, val a dir que el dia mateix de la votació (dimecres) no vaig poder ser al Parlament donat que estava previst el naixement del meu segon fill. Fins el darrer moment vaig tenir el bitllet a punt per anar a Estrasburg en cas que la votació anés ajustada, però donat que dimarts a la nit (la votació era dimecres) es va fer públic l'acord PPE-ALDE-UEN i bona part del PSE (inclòs el PSOE) de votar contra la nostra esmena en que reclamàvem la retirada de la Directiva, es va fer evident que havíem estat derrotats i derrotades. Davant d'aquests escenari vaig optar per no arriscar-me a perdre'm, també, el naixement del meu segon fill (qui al final s'ho ha pres amb més calma del que pensàvem).
M'hauria agradat, en termes polítics, que el meu vot hagués estat decisiu, i haver pogut contribuir a que no s'aprovés una normativa que, en termes de drets fonamentals, ens fa recular enormement, però no ho va ser. I no ho va ser perquè la representativitat del Parlament Europeu és la que és, i aquesta respon a la voluntat de la ciutadania que va anar a votar ara fa quatre anys.
Tanmateix, recordo que són molts encara els temes que estan pendents de ser debatuts i votats al Parlament Europeu, els quals mereixen, trobo, un seguiment molt més rigurós i detallat per part dels mitjans i, per extensió, de la ciutadania en general. Per part meva procuro mantenir informat/da a qui ho vulgui a través d'aquest bloc, però sóc molt conscient que això té l'efecte que té, ni més ni menys.
S'acosta el final del mandat (les eleccions europees són el juny de 2009) i sóc molt conscient que toca fer balanç i reclamar responsabilitats sobre allò que hàgim fet, o deixat de fer aquells/es que en el seu moment vàrem demanar el vot. Segurament hi haurà moltes coses a criticar en relació a la meva tasca com eurodiputat, però espero que, almenys, hi haurà un aspecte que podrà ser reconegut, i és que en tot moment he procurat mantenir informat/da tothom que ho ha volgut sobre què faig, i per què.
Foto: acció directa de Joves d'Esquerra Verda, amb Joan Herrera, Laia Ortiz i jo mateix, demanant la retirada de la Directiva del Retorn. Font: ICV
Dit això, permeteu-me que recordi, un cop més, que el Parlament Europeu, quan vota, reflexa les majories i les minories que hi estan representades. I trobo que un dels gravíssims errors que cometen molts mitjans és no informar adequadament la gent de les diferents postures i posicionament que tenim alguns diputats i diputades en molts temes diversos, la qual cosa comporta sovint que la gent pensi que al Parlament Europeu tots pensem i votem igual.
Per exemple: aquests díes he rebut diversos missatges de gent que em 'recrimina' haver votat a favor d'aquesta directiva. I és que com que els mitjans no acostumen a seguir els debats previs a les votacions del Parlament Europeu, ni tampoc a exposar les diferents postures que podem tenir en temes determinats alguns diputats i diputades, la gent està confosa, i no acaba de saber què es decideix, ni qui ho fa, al Parlament Europeu.
A tots ells els responc que no és cert que votés a favor, i els envio el meu posicionament contrari. Tanmateix, en ares de la transparència, val a dir que el dia mateix de la votació (dimecres) no vaig poder ser al Parlament donat que estava previst el naixement del meu segon fill. Fins el darrer moment vaig tenir el bitllet a punt per anar a Estrasburg en cas que la votació anés ajustada, però donat que dimarts a la nit (la votació era dimecres) es va fer públic l'acord PPE-ALDE-UEN i bona part del PSE (inclòs el PSOE) de votar contra la nostra esmena en que reclamàvem la retirada de la Directiva, es va fer evident que havíem estat derrotats i derrotades. Davant d'aquests escenari vaig optar per no arriscar-me a perdre'm, també, el naixement del meu segon fill (qui al final s'ho ha pres amb més calma del que pensàvem).
M'hauria agradat, en termes polítics, que el meu vot hagués estat decisiu, i haver pogut contribuir a que no s'aprovés una normativa que, en termes de drets fonamentals, ens fa recular enormement, però no ho va ser. I no ho va ser perquè la representativitat del Parlament Europeu és la que és, i aquesta respon a la voluntat de la ciutadania que va anar a votar ara fa quatre anys.
Tanmateix, recordo que són molts encara els temes que estan pendents de ser debatuts i votats al Parlament Europeu, els quals mereixen, trobo, un seguiment molt més rigurós i detallat per part dels mitjans i, per extensió, de la ciutadania en general. Per part meva procuro mantenir informat/da a qui ho vulgui a través d'aquest bloc, però sóc molt conscient que això té l'efecte que té, ni més ni menys.
S'acosta el final del mandat (les eleccions europees són el juny de 2009) i sóc molt conscient que toca fer balanç i reclamar responsabilitats sobre allò que hàgim fet, o deixat de fer aquells/es que en el seu moment vàrem demanar el vot. Segurament hi haurà moltes coses a criticar en relació a la meva tasca com eurodiputat, però espero que, almenys, hi haurà un aspecte que podrà ser reconegut, i és que en tot moment he procurat mantenir informat/da tothom que ho ha volgut sobre què faig, i per què.
Foto: acció directa de Joves d'Esquerra Verda, amb Joan Herrera, Laia Ortiz i jo mateix, demanant la retirada de la Directiva del Retorn. Font: ICV
Hola Raül, el paper que estan jugant els mitjans de comunicacio és terrible i molt allunyat de la imparcialitat i el servei públic que han de prestar segons la constitució vigent. El que més em preocupa és que els mitjans de comunicació públics no facin de forma efectiva un contrapés a la parcialitat i la manca de pluralitat en les informacions. No obstant vull que sàpigues que el teu blog és un punt de referència obligat per a qualsevol que vulgui informar-se no només de què fas i que votes, sinó d'allo important que passa a Europa. Arriba fins on arriba, això és cert, però en tot cas és una eina de la que disposem totes i tots per fer política (i en fem poca). No hauriem d'esperar al final de la legislatura europea per fer balanç ( i estic convençut que repassant el teu blog no serà difícil), a l'inici del nou curs polític ja hauriem de disposar d'un breu balanç per començar a difondre'l entre la ciutadania i el moviment associatiu. Gràcies pel blog i fins aviat.
La veritat és que jo només us he votat un cop (i voto des de finals dels 80) i us votaria més si us posicionéssiu més clarament en defensa de la cultura catalana. Això de la llengua també és una qüestió d'ecologia i d'espècies en extinció, oi? Així ho veig jo, com un atac frontal a la diversitat. No ho entenc, que el peix gros insisteixi tant en voler menjar-se el petit, i crec que hi ha una descarada manipulació d'uns quants mitjans que afecten molta gent que no viu a terres de parla catalana i es pensa (de bona fe) que aquí realment ens mengem els castellanoparlants amb patates.
La realitat és que ningú té problemes per viure en castellà a Catalunya i sí al contrari, i que el castellà es parla a Catalunya per raons d'immigració (i benvinguts siguin tots), i que, mirant en perspectiva, no hauríem de discriminar entre immigrants com pretenia fer Aznar, que volia donar avantatges als hispanoamericans per sobre dels gambians o els magribins. Constitucionalment el castellà és llengua oficial, però discrepo (amb tot el respecte) dels que diuen que el castellà també és la llengua pròpia de Catalunya. L'Estatut no ho reconeix així, i històricament seria una gran imprecisió afirmar-ho.
La qüestió és, és veritat, en part, de drets personals, i reclamo el dret personal de poder dirigir-me a un jutge o a un funcionari i que no em pugui dir "no lo entiendo, hábleme en castellano". Què volen, que tornem als temps del franquisme? D'altra banda, els drets personals tenen un límit: puc exigir a les autoritats alemanyes que escolaritzin els meus fills en català: és evident que no. Que no ens oblidem que si hi ha unes lleis de "normalització lingüística" és perquè algú ha estat perseguint la nostra llengua durant 300 anys amb molt poques treves.
Les polítiques lingüístiques que aplicaria Espanya si no ens hi oposéssim acabarien amb la desaparició del català. Ho sento però no vull acceptar-ho això. No perquè el català sigui la MEVA llengua, que també, sinó per la diversitat cultural del planeta, perquè cada llengua és una manera d'entendre la vida i no vull ser corresponsable d'empobrir el planeta ni que ningú, en nom d'un DRET A LA IGNORÀNCIA, l'empobreixi.
En fi, m'allargo massa. Un plaer llegir-te.
Gracias Raül
Ruben