La decepció artística i social de l'estrena del Grec d'enguany és una metàfora d'algunes de les coses que deia en aquest mateix bloc fa un parell de dies: la desorientació sobre el rol cultural que Barcelona ha de tenir i la tonteria provinciana revestida de fals cosmopolitisme que domina els actuals gestors municipals. Una proposta artística pot sortir bé o malament en funció de moltes coses: del text escollit, de l'escenografia, de l'encert o no en l'elecció dels actors... I és evident també que sense risc no hi ha progrés. Ara bé, el que ja resulta més preocupant és que els responsables municipals d'escollir l'espectacle amb el que s'obrirà el Grec no hagin estat capaços d'endevinar que la proposta no tenia ni la qualitat que pot exigir Barcelona ni la capacitat de sintonitzar amb el que s'espera que sigui l'estrena del festival d'estiu de la ciutat.
El realment important però és que fa uns dies, el delegat de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona posava aquesta obra com a exemple del que ell anomenava model Barcelona: un coreògraf iranià, un director anglès, la música d'un rus, uns músics catalans, una actriu argentina-francesa, un actor catalano-argentí i una narradora portugueso-catalana, un text en francès i subtítols en català. Res en contra, si l'espectacle hagués estat de qualitat. El mestissatge cultural no és garantia de qualitat, i és caure en el provincianisme més tronat creure que qualsevol cosa que ve de fora és millor que el que es pugui fer aquí. Quants creadors del nostre país han tingut l'oportunitat d'estrenar el Grec ? És la mateixa reflexió sobre si el pregó de la Mercè en algun cas pot ser en castellà. Doncs depèn de qui el faci. Si és García Márquez, probablement sí. Si és Elvira Lindo, hi ha, pel cap baix, una vintena d'autors catalans de literatura infantil i juvenil més interessants.
El PSC va ser prou hàbil a Barcelona per substituir les deficiències del seu projecte de ciutat per la gestió i encimbellar-la com a valor suprem. Ara, quan la gestió se'ls torna en contra i se'ls escapa de control, s'abracen - dialècticament - a conceptes com multiculturalitat, mestissatge o cosmopolitisme per no reconèixer el que es fa evident davant dels ulls: que tenen una concepció provinciana de la ciutat i quan Barcelona renuncia a exercir de capital de Catalunya perd tota la gràcia. El que no saben però, és que com aquelles escultures d'Oteiza o Chillida, és el buit que ells fan el que dibuixa la forma, i com més se situïn fora de la catalanitat, aquesta serà percebuda amb més claredat i nitidesa.
