A Turquia s’ha
configurat, a partir de la dècada dels noranta però sobretot amb el nou
mil·lenni, una de les escenes musicals més atractives del planeta. I bona part
d’aquest atractiu rau en el fet que la dialèctica entre la cultura oriental i
l’occidental, una tensió estètica que altres regions —Grècia, els Balcans—
visqueren arran la caiguda de l’imperi otomà, ha trobat en la societat turca
contemporània el camp de joc perfecte per a representar-se.
És aqueixa tensió estètica la
que fa tan captivador el treball del Taksim Trio. Hüsnü Senlendirici (clarinet,
duduk), Aytaç Dogan (Kanun) i Ismail Tunçbilek (baglama) són tres prestigiosos
instrumentistes turcs —especialment el primer que ven milers de còpies dels
seus discos en solitari— que han decidit unir el seu virtuosisme en aquest
projecte on conviuen tots els estils de la música turca actual: la tradicional
i l’experimental, l’arabesk i l’avantguarda, el jazz i la música clàssica
otomana.
Cada component es reserva un
tema de lluïment on, tot sol, abunda en filigranes improvisades que el menen fermament
en la seua serena introspecció emocional. Tanmateix, és en els temes compartits
on el trio, compactat en un brou sonor orgànic on tot sembla estar al seu lloc,
assoleix els moments més commovedors —enllestint alguns números absolutament
inoblidables com “Gözüm” o “Uşşan Oyun Havasi”.
Escoltant les seues bellíssimes
progressions melòdiques, un miracle d’arquitectura, sensibilitat i solidesa
expressiva, hom pot arribar a entendre el caràcter ben bé sagrat que posseeix
la música per als turcs. La música del Taksim Trio és sublim en el sentit
literal i oblidat del mot: altíssima, “que per la seua elevació provoca una
emoció profunda i indescriptible”; difícilment pot haver res de més sagrat.
