La falta de compromisos laborals em té al llit passades les 10 del matí. La xafogor avança sense remissions. Fa dos dies que se sobreeixien els embornals, i ara, el pes de l'estiu establert, arramba qualsevol màniga llarga, qualsevol teixit que sigui carregós de portar. La magnífica litúrgia del clima. Implacable pel que es pot deduir pel tast d'aquest quatre dies de calor. Ja toca. La qüestió, queixar-se d'alguna cosa. Mandrejo per casa fins a l'hora de dinar. Amb el meu pare, que avui fa pont, sortim a dinar. Excel·lents carpaccio de bacallà, llenguado a la planxa. Cafè. Migdiada profusa amb parrupeig de coloms.
Les alarmes de començar a fer coses no sonen fins passades les sis de la tarda. Les primeres temptatives de mirar on se soparà. Hi ha una proposta de terrat que no acaba de prendre força. Mudem de la plaça del Castell, fins a tocar els absis de Sant Pere. Aquest tipus de moviments estratègics tenen la seva importància perquè representen els únics moviments diguem-ne esportius, que aquests dies es faran.
Gairebé sense saber d'on, les cerveses aterren damunt la taula. Al mateix ritme dels llevats, també despleguen el seu tren d'aterratge molts d'amics. I llavors ja són somriures i a veure qui la diu més grossa. També el gruix de la dialèctica, com els moviments d'abans, tractaran temes de gran volada tals com: l'aixecada de camisa de Custo amb el cartell d'enguany i axí. Platxèria agradable.
Se'ns plega la tarda al damunt. Reculem fins al Mercadal. Allí, ja es prenen posicions de cara a veure els Focs. Ens entaulem no gaire lluny de la Casa de la Vila. Més amics. Més riures. S'encèn la foguera a les deu. Xiquets i xiquetes ho emboiren tot de pums i pams i de fum de pòlvora. Després els professionals Diables de Reus, també s'hi afegeixen. La Víbria. Amb les llums apagades, el foc recupera aquell misticisme atàvic, aquell sentiment d'humil i densa humanitat.
En acabar, la vida ens mena a sopar. Hi ha el pensament de menjar directament a Barraques. Però la nit és llarga i amb un trist entrepà, no sé jo sí... Busquem alguna cosa que ens aporti materials mengívols més dignes. Ho fem en una pizzeria. Un d'aquells locals que canvia de mans. En algun temps devia ser alguna cosa com un restaurant grec. Mengem sense fer escarafalls. S'hi afegit l'O., vingut expressament de Barcelona. Imprescindible. Enfilem ja cap a Barraques. La consigna, al llarg de la tarda, ha estat l'inel·ludible: "ens veiem a Barraques" i allí, efectivament, hi trobes tot déu.
La loquacitat alcohòlica ablamada pel got de plàstic reutilitzable mai buit, proporciona diàlegs impensables amb tot de personatges que tenies guardats en un calaix de la memòria. Remots o no, t'hi dones a la xerrera com una part de ritu, la nit és una part del dia, però també el lloc on passen moltes coses. L'evolució de les persones, en la seva concepció moral, és impensable de copsar en aquests estats. Però per Sant Joan, la porta de l'estiu de bat a bat, la moralitat queda lluny, esbandida per la felicitat de saber-se partícep d'alguna cosa molt més senzilla i feliç. Intermitència de saludats, d'amics, en les diferents rondes al voltant de cada caseta. Ballem fins a les hores més petites. A les set del matí em poso al llit. Feliç Diada Nacional dels Països Catalans a tothom!
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
en concret aviant carretilles amb el Ball de Diables com faig des de l'any de la picor. Bona Festa Major.