Tradicionalment s'ha considerat que un dels pilars de la Democràcia és la separació de poders: el legislatiu, l'executiu i el judicial. No sé per què mai a ningú no se li ha acudit que a aquesta llista caldria afegir-hi un quart poder: l'Econòmic. A ningú se li escapa, però, que si la separació entre els tres primers és sovint massa dèbil (per no dir inexistent), la separació amb aquest quart poder és simplement inexistent.

A l'estat espanyol en vam tenir una col·lecció d'exemples quan es van privatitzar les empreses públiques. Les primeres van ser controlades per amics, coneguts i saludats (amb permís d'en Josep Pla) dels socialistes i les que van venir més tard per amics íntims del "bigotis". Algunes van ser fins i tot readjudicades amb el canvi de govern gràcies a clàusules que permetien a l'estat preservar alguns drets sobre les empreses privatitzades. Més recentment amb la batalla del transvasament de l'Ebre hem viscut un nou capítol, de com un govern collat pels interessos econòmics de constructores, empresaris turístics i amics a qui deu agradar jugar a golf al bell mig del desert d'Almeria, estava disposat a tirar endavant un esperpèntic i faraònic projecte.

En aquest tema a Itàlia mengen a part. Es podria dir que en Berlusconi juga la lliga de campions i nosaltres a tercera regional. A Estats Units, per la seva banda, fan més o menys el mateix que a Itàlia amb la petita diferència que ho han legalitzat: les empreses dels polítics i els seus familiars financen els propis partits i les campanyes electorals. La mar de normal.

Em podria estendre fins a l'infinit amb més exemples, però em sembla que no cal. És evident que la intoxicació de la vida política per part del poder econòmic és el pa de cada dia en la major part d'estats d'arreu del món. Ara bé, també crec que a pocs llocs del món les pressions gremials i corporativistes han arribat tan lluny com a l'estat espanyol (i sento dir-ho, però els catalans ens hi hem apuntat amb autocomplaença), on aquests interessos han determinat en règim pràcticament de monopoli la política econòmica. Analitzaré més endavant aquesta situació, però per fer-ho crec que fóra bo entendre, ni que sigui per sobre, les altres vies que es discuteixen en aquest moment a Europa (si m'ho permeteu, mentre aquí ens mengem els mocs).

Fa uns dies es publicava al diari El País (ho sento, però acostumo a trobar aquesta mena d'articles als diaris nacionals) un article sota el suggerent títol Es el mercado laboral, estúpidos!. En aquest article es posaven en contrast els dos models que aquests dies tants titulars han donat als diaris arran de les confrontacions que hi ha hagut en el sí de la UE: el model francès i l'anglès. Els francesos, a grans pinzellades, han optat aquests darrers anys per un model de preservació de la societat del benestar, de subvenció als sectors econòmicament menys viables, i d'hiperregulació del mercat laboral per garantir a tota costa els drets dels treballadors. Els anglesos per contra han pres el camí oposat. Liberalisme a ultrança, abaratiment de l'acomiadament i desregularització del mercat laboral. Demano ara fer un petit esforç i deslliurar-nos de qualsevol prejudici i suspicàcia que ens pugui despertar qualsevol dels dos models. Les conclusions després de les xifres siusplau.

I és que les xifres són aquestes: el PIB per habitant (essent  100 la mitjana de la UE de 25 membres), ha passat al Regne Unit de 110,8 el 1996 a 118,8 el 2004 mentre que a França ha caigut en el mateix període de 114,8 a 111,6. La taxa d'atur ha baixat al Regne Unit del 8% al 4,7% (pràcticament plena ocupació) mentre que a França des de l'11,6%  del 1996 amb prou feines estan per sota el 10%. Per aquells més desconfiats que cregueu que aquest creixement anglès només s'ha pogut produir a costa de la precarietat dels treballadors una dada sorprenent i reveladora: El 28,7% dels treballadors a temps parcial de França declaren que ho són involuntàriament, dit d'una altra manera, que s'estimarien més ser treballadors a temps complet. Al Regne Unit els que així ho declaren són només el 7,4%. I una última dada: mentre l'atur juvenil a França se situa en el 22% a l'altra banda del Canal de la Mànega aquesta xifra baixa fins el 12,1%.

Sembla evident que davant d'aquestes dades Toni Blair té arguments de sobra per no voler seguir subvencionant la decadent agricultura francesa. En xifres macroeconòmiques cal que els francesos es despertin si no es volen enganxar els dits. El seu model és inviable i tard o d'hora se n'hauran d'adonar. Ara bé, i dit això no és menys cert que des d'una perspectiva d'esquerres el model britànic és també inadmissible. Encara que siguin una minoria, els que queden exclosos de la distribució de riquesa es troben gairebé sense cap mena de prestació social, i això genera una societat extremadament dura i competitiva.

Existeix, doncs, algun altre model? La resposta és que sí. Els països nòrdics han optat per flexibilitzar al màxim el mercat laboral, i donar tota mena de facilitats per crear empreses i contractar. Per contra el sistema impositiu és dur (tenen una fiscalitat molt més alta que la nostra) i d'aquesta manera garanteixen uns sistemes d'assistència i serveis socials que són l'enveja del món sencer. Si bé és cert que venen de patir una forta crisi econòmica no ho és menys que tornen a gaudir en l'actualitat de creixements significatius i d'uns serveis públics que a penes se n'han ressentit. Hi ha només un motiu pel qual aquest model econòmic no és directament exportable, i és que ells parteixen d'uns elevats nivells de riquesa. Malgrat tot, crec que les esquerres farien bé de prendre nota i d'ensorrar d'una vegada per totes el tòpic que una alta fiscalitat relenteix l'economia. Si es fa ben fet no té per què ser així.

Així doncs, quin és el nostre model. Resposta fàcil: cap. Si m'hagués de veure forçat a definir-lo, diria que el de l'amiguisme i el gremialisme. L'estat ha centrat el seu creixement en la construcció i en l'especulació immobiliària. Els preus dels pisos i el deute familiar estan a nivells astronòmics. Per més inri, a Catalunya ens hem encarregat de desmuntar l'economia productiva per substituir-la per una altra forma d'especulació: el turisme.

Ho faré, mal que li pesi a immobiliàries, constructores o al govern de torn. Sí, ho diré: Bombolla immobiliària. L'estat espanyol ha centrat el seu creixement en una enorme bombolla immobiliària, i ja se sap que amb poca cosa les bombolles esclaten. És falsa la creença tan estesa que els preus dels pisos no poden baixar. Que jo sàpiga enlloc no ho diu, i no només això sinó que n'hi ha exemples. The Economist ho analitza aquesta setmana: a Alemanya en plena reforma estructural i amb el fantasma de la recessió els pisos baixen. Al Japó després d'una onada especulativa (molt més lleu que la que estem patint nosaltres) els preus dels pisos s'han ensorrat un 40% els darrers anys.

I jo em pregunto en què nassos pensa la nostra classe política mentre això passa. El problema dels pisos pot transcendir de molt el fet que uns quants (entre els quals m'hi conto) no ens puguem pagar un pis. Estem creant llocs de treball en un percentatge elevadíssim a la construcció. No cal que us digui el que passarà amb aquests llocs de treball i de rebot amb l'economia de l'estat si això peta.

Hi ha a més a més alguns indicis que em fan témer el pitjor. En alguns països europeus com el Regne Unit s'estan començant a donar bruscos descensos en la demanda d'habitatge. Per altra banda crec que en un percentatge elevadíssim l'encariment dels pisos a casa nostra respon a operacions merament especulatives i això fa que el capital que hi ha invertit sigui extremadament volàtil. Davant el més mínim signe de davallada dels preus, aquest capital sortirà del mercat immobiliari molt més ràpid del que hi ha entrat. Hi ha qui creia haver descobert la gallina dels ous d'or i està molt poc disposat a assumir pèrdues. Això pot produir una davallada de preus brusca (cosa que a  molts d'entrada ens alegraria) però que pot tenir conseqüències desastroses per l'economia.

I bé, no esperava allargar-me tant i em temo que no tindré més remei que escriure una tercera part per tractar les especificitats catalanes. Prometo que no trigaré tant com he trigat per escriure aquesta segona part.