L’Amadeu se me’n va.
Empetitit, recargolat, dèbil;
finalment derrotat.
Desconfiat, desconcertat, mira al seu voltant;
bates blanques anònimes,
veus llunyanes que parlen d’ell,
no a ell.
Vol tornar al vell sofà gastat,
sense poder creure que ja no pot.
Bates i llençols blancs difuminats.
Veterà de guerra malcarat,
ferit de bala, voluntari milicià.
Vençut jove idealista,
reservat conformista ancià.
Tanta força, ara ni sol pot pixar.
Espantat, reclama els seus amics;
cap d’ells el sent.
Recorda les ventades d’Argelers,
el no parar dels telers a Sabadell,
ara tot és sorollosa calma blanca.
Just un any ha cantaves nadales,
reies acudits.
Ara em brames, la boca espessa,
llengua mandrosa.
Un fetge, un ronyó, un pulmó
-tant me fot-,
tots amanadreixen, pansint-se.
T’escolaràs, en aquesta mar blanca.
Alguna llumeta s’encendrà,
i una veu blanca fredament dirà: ja està.
Vell rondinaire,
agafa’m de la mà, que fa fred,
dins la teva butxaca ampla.
Acompanya’m de nou a l’escola,
i parem al forn del mercat
a comprar una xocolatina
mentre contes una història divertida.
És preciós, se m'ha encongit l'ànima i m'has fet plorar. El teu escrit m'ha recordat el meu avi, que també va morir no fa gaire.
Quants records d'infantesa!
Gràcies.