Davant els poetes que ens ofereixen un o més llibres a l'any, que fan servir l'escriptura com un acte de recerca pública de cara al lector, hi ha un altre tipus de poeta, els qui amaguen l'evolució dels seus versos durant molt de temps, sigui prudent o no, per a treure a la llum l'essència de la seva recerca. No entrarem aquí a discernir si alguna de les dues postures davant la creació és la més correcta. En tot cas, totes dues tindrien els seus avantatges i els seus inconvenients.
Sí que sembla certa la intensitat resultant de la proposta que ara ens fa Carles Sanuy, un poeta que viatja fins els límits del llenguatge i només quan troba aquest desert on cada paraula significa des de la seva postura primigènia ens mostra els resultats de l'arriscada empresa.
D'en Sanuy anem rebent notícies cada cert temps. Amb llibres que configuren una obra exigent: Història circular (1985), Jardins d'Al Balaqí (1997) i Ballo in Maschera (2000), després d'importants silencis. De fet s'ha apuntat que la seva obra està abocada al silenci, tal i com Guillem Viladot va definir la seva poesia, "entitats sintàctiques mínimes", i amb encert reprodueix l'editorial a la solapa...
Ara, set anys després del Ballo in Maschera, ens ofereix aquesta "teoria" de les llacunes ermes. D'entrada ens hi trobem el Sanuy dels altres llibres, contingut però enèrgic, dens però pendent de la llum dels espais en blanc, del crit que hi ha al darrere de cada silenci. La seva poesia va conformant un camí que el lector recorre amb grans esperances, obrint a cada pas el nivell de les seves expectatives. I això ho fa des d'aquest minimalisme expressiu que esclata de cop en múltiples suggerències, tot i els versos que asseguren "dir-te fora incórrer / novament en l'artifici".
Que la imatge de les llacunes ermes és un artifici altament creatiu i molt poc erm ens dóna notícia el gran nombre de significats substancials que trobem en aquest llibre. Vers a vers, Sanuy configura una constelació de silencis que acompanyen de manera magnífica la seva idea de la poesia. Mentrestant, els ideogrames de Benet Rossell ens ajuden a completar aquests espais plens de sentit i d'una bellesa que no per erma esdevé menys impactant.
La sensació final que ens deixa De les llacunes ermes parla d'un extrem neguit, el del lector enfrontat a l'espera d'uns quants anys fins el proper llibre. Però seria com passar per damunt d'aquest excel·lent treball amb una rapidesa excessiva. I ara, el lector, allò que ha de fer és gaudir del llibre que té a les mans, assaborir cadascuna de les paraules que en Sanuy ha tallat a foc.
__________________________
Carles M. Sanuy, De les llacunes ermes, Girona, Poesia al Cànter, CCG Edicions, 2007.
(Publicat al Serra d’Or)
Després del teu post i amb aquesta definició: on cada paraula significa des de la seva postura primigènia, he demanat el llibre per llegir-me’l... desconeixia l’autor.
Gràcies per passar-te pel Violinista.
Gràcies per la confiança.
sí, realment és un llibre que es fa curt, però que deixa molt bon sabor de boca
salutacions
Bé, la poesia, de vegades, és una mica això, punts de llum al llarg de la costa.
Gràcies per deixar la teva opinió.
Una abraçada.