A Barcelona ens va venir a cercar na Roser. Ens dugué a berenar a un lloc tranquil prop de la mar, ideal per platicar, un encontre necessari: abraçades, rialles, tendresa, informacions, el dol de Birmània, el viatge, la mar, projectes, amistat fluïda. A la meva plagueta hi tinc escrit: quina sort que hemtingut de conèixer na Roser. Ens tornarem a veure a la tardor, al Montseny, o potser vingui a casa abans a descansar uns dies.
Vaig veure el meu germà i na L., vàrem prendre birres a la Moritz i dinàrem de galtes i favetes, aquí, ja tan a prop de casa, ens permetérem algunes llicències. Passejar de nou prop dels til·lers, visitar el Raval, sentir sant Pau del Camp, aquell recolliment, aquelles pedres nostres essencials, visitar el Mercat de sant Antoni, arribar al Pi, a Sta. Maria del Mar i al carrer Princesa, comprar taronges confitades banyades de xocolata... prendre una pluja beneïda.
Els nebots entranyables, llargs cabells i vida plena. La petita N. que ens fa bavar a tots ja té un mes. Quin goig per mumare ser besàvia... Com es troben els ulls d'ambdues i es descobreix la confiança en la vida, plenament felices.
Al barri de mumare hi construeixen una casa de 14 plantes, just davant ca seva. Me la miro i escric, mentre els de casa dormen:
Uns homes dalt de les bastides, Prometeus encadenats a l'abisme per l'arnès, que no sempre tanquen. Demiürgs anònims, indispensables, al pis catorze, arrisquen la vida.
Canten i suen, aliens a llurs heroïcitats quotidianes, treballen a la ciutat en construcció, com si res. Gira la grua, agulla d'un rellotge imparable, talment la vida.
Al passeig hi ha magnòlies, un poc esquifides per la contaminació, omplen de blanc el matí que ha nascut blau, esclat impensable de continuada esperança.
Dues horabaixes més a Barcelona:
Una mirant per la finestra el pas dels núvols i com s'anava fent fosc:
Va venir la merla de coa llarga i pit blanc. Es va aturar dalt del fanal, prop les magnòlies, fins l'arribada de la pluja que va caure de cop.
Es va obrir el cel ben carregat de gris i va deixar el passeig solitari de persones i ocells.
La tarda, disfressada de verd novell, xopa de l'aigua, engatada, s'escapoleix pels embornals amb un pes de plom.
L'altra horabaixa, al mercat, sota els plàtans, sentint el barri i el vent polsós:
El vent duia llavors de plàtans, com dards, fulles menudes, promptament malaurades, m'omplien els cabells i el vestit i em punxaven la cara. La torre AGBAR vol prendre el vol.
lo montseny |
diumenge, 22 de juny de 2008 | 12:44h
que la Marga i jo anem pentinant la molça sota el bruc, la de sobre de les pedres i, com a les nines maques, els hi fem cuetes i trenes a les falgueres per asemblar-les a les algues i els coralls de casa teva; de la pallofa de les castanyes hem fet colonies senceres de garotes de mar i al gaig i la merla els hi ensenyem a volar com ho fan les gavines; fins al gripau, bufó-bufó, l'hi em fet creure que es un pop que viu al seu cau...
D'avui en quatre llunes serem a la tardor del Montseny. Ens hi trobarem com a casa per molts motius, la molsa i el bruc, les falgueres, les clofolles de castanyes, els canets, i el cor obert a un vent tan net que no ho pot ser més, el vent de la il·lusió i l'amistat que agermana.
sempre m'ha semblat un coet ardent, apunt d'alçar el vol -com tan bé escrius en la 2a horabaixa- m'ha agradat la percepció que tens de Barcelona. Aquests dies hi estic vivint i mantinc una relació molt complexa d'amor-rebuig amb aquesta ciutat, que és la de la meva naixença. Una abraçada!
Hi ha espais i moments que no els hi demanem res més que continuïn essent-hi, just perquè un fil subtil ens hi uneix de quan érem infants, són el nostre motllo i la nostra protecció, de vegades són també un llast.
... esperança sempre hi és, encara que no es pot viure pensant sempre amb ella. Les realitats i els fets són imprescindibles i cal lluitar per fer-la realitat
La calor ens ha arribat de cop i les forces pareix que van minvant; esperarem la tardor, aquesta sí és una realitat.
La esperança en les relacions humanes i en la millora de la qualitat de vida de les persones cal lluitar-la i guanyar-la, l'esperança de que això és possible se'ns manifesta a través de símbols de canvi, d'indicis, però també amb la sensació de pertenença a un món que cada dia s'entussodeix a tirar endavant i ens regala bellesa, si la volem veure.
Les primeres jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat, Fundació ACA, Búger, Mallorca, 11, 12, 13 de maig 2012. Un bloc que recull tot allò que vulguem publicar de na Xesca, de les jornades i de la temàtica.
volem que os troveu com a casa
quant vingueu al Montseny
d'un vol
d'avui en quatre llunes.
D'avui en quatre llunes serem a la tardor del Montseny. Ens hi trobarem com a casa per molts motius, la molsa i el bruc, les falgueres, les clofolles de castanyes, els canets, i el cor obert a un vent tan net que no ho pot ser més, el vent de la il·lusió i l'amistat que agermana.
sempre m'ha semblat un coet ardent, apunt d'alçar el vol -com tan bé escrius en la 2a horabaixa- m'ha agradat la percepció que tens de Barcelona. Aquests dies hi estic vivint i mantinc una relació molt complexa d'amor-rebuig amb aquesta ciutat, que és la de la meva naixença. Una abraçada!
Hi ha espais i moments que no els hi demanem res més que continuïn essent-hi, just perquè un fil subtil ens hi uneix de quan érem infants, són el nostre motllo i la nostra protecció, de vegades són també un llast.
La calor ens ha arribat de cop i les forces pareix que van minvant; esperarem la tardor, aquesta sí és una realitat.
La esperança en les relacions humanes i en la millora de la qualitat de vida de les persones cal lluitar-la i guanyar-la, l'esperança de que això és possible se'ns manifesta a través de símbols de canvi, d'indicis, però també amb la sensació de pertenença a un món que cada dia s'entussodeix a tirar endavant i ens regala bellesa, si la volem veure.