SALA LORDA, Guillem: Imagina un carrer. Empúries, 2007. Premi Documenta 2006
(Clica l'opció "Vull llegir la resta de l'article" per veure la ressenya)
La primera picada d'ullet que ens fa Guillem Sala, autor d'aquesta novel·la, la trobem en el mateix títol: Imagina un carrer. Perquè sempre i en tot moment nosaltres, lectors afamats d'històries que ens expliquin coses, que ens facin passar una estona agradable o que ens facin reflexionar, hem de tenir ben present la significació que atorga al verb "imaginar". I cal que no ens allunyem d'aquesta capacitat humana d'inventar i de concebre un món diferent.
Per a l'altra picada d'ullet que ens fa, m'arribaré fins a les darreres pàgines de la novel·la, on un dels personatges ens diu: Quan cau el teló de la imaginació no apareix la realitat, sinó la bogeria. I aquesta sentència, al meu parer, és la que dóna sentit a un final que tant pot resultar decebedor com satisfactori, però puc afirmar que no deixarà a ningú indiferent.
Què trobem en aquest carrer imaginari que ens proposa Guillem Sala? Personatges típics i tòpics: la vella tafanera, els tres joves amics inseparables, el propietari circumspecte del bar, el forner artista de la professió... I al seu costat, elements d'una tecnologia avançada, futurista i fantasiosa que ens permet, precisament, jugar a fer conviure realitat i ficció tot apropant els dos móns sota una mirada crítica i irònica que ens parla de la incomunicació, del poder de la fantasia, de l'amistat. Sentiments i sensacions, aquests darrers, que modificaran considerablement el seu estatus quan al carrer de l'Allau (nom que rep el carrer on té lloc l'acció de la novel·la, un espai atemporal i ageogràfic, on sempre fa baixada), hom hi instal·la la darrera novetat neurotecnològica: el Cinemind.
Els membres del jurat que van considerar l'obra com a guanyadora del Premi Documenta van destacar "l'originalitat temàtica i la capacitat d'inventar un món acostat a la realitat que ens envolta i alhora del tot inventat". Jo afegiria que la lectura d'aquesta novel·la gairebé obliga al lector a immergir-se en el món retratat fins al punt que, aquell final que he comentat abans (tan aviat valorat sota el qualificatiu de decebedor com de satisfactori), esdevé un xoc necessari per tirar enrere, reflexionar, i adonar-te que en tot moment has estat imaginant.
Respecte al final (polèmic, si més no), crec que no me'n vaig acabar de
sortir. La meva intenció era que quedés més obert, que es mantingués
l'ambigüitat carrer-presó fins al final. Si t'hi fixes bé, podria ser
que tot l'assumpte de la presó no fos res més que l'última pensícula de
l'Uli abans de quedar atrapat en el bucle de pensament (és a dir,
autista emocional perdut). Així, les dues realitats quedarien com dos
miralls enfrontats.
Gràcies, Guillem, per la teva intervenció. I fins la propera,
Sílvia Romero
Fins la propera, Lluís!
Sílvia Romero