El vicesecretari Xavier Vendrell [wiki] ha capitalitzat mediàticament el congrés d'Esquerra. Ha estat l'únic membre de l'executiva proposada per Joan Puigcercós i Joan Ridao tombat per la militància, per 157 vots (1.288 en contra, 1.131 a favor, 231 en blanc i 6 nuls). Els afins a Josep-Lluís Carod no l'hi volien, però tampoc no l'acabaven d'acceptar alguns dels afins a Puigcercós. El seu nom va ser un dels motius de la discòrdia entre els puigcercotistes i els oficialistes del tàndem d'Ernest Benach i Rafel Niubò. I possiblement va ser el desencadenant de la ruptura del pacte que estava emparaulat, amb la participació d'un SMS que farà història [Quan Esquerra sí sorprèn]. Vendrell [fitxa] ha concentrat el vot de càstig a Puigcercós i a l'aparell que fins dissabte ell representava. Ha rebut de tots costats. De dins de l'oficialisme, de dins del puigcercotisme i, lògicament, de fora, amb els crítics al capdavant. Ha pagat els plats trencats. Segurament la seva era una caiguda previsible. Segurament havia arribat l'hora de retirar-lo de l'executiva per visibilitzar la renovació que Puigcercós i Ridao necessiten ara expressar. Segurament hi han contribuït episodis recents mediàtics, com aquella famosa calçotada, el culebrot de la carta financera i —hi podríem afegir— el documental sobre Terra Lliure. Massa en primera línia, massa en el punt de mira.
Però el debat no és si Vendrell havia de sortir o continuar a l'executiva. El debat és si Vendrell es mereix haver sortit com n'ha sortit, és a dir, absolutament maltractat. Té sentit que un partit seriós exposi un dels seus quadres més destacats a un càstig cruel com el de dissabte? Amparant-nos en la democràcia interna dels republicans, sí que tindria sentit. Però aquí el que falla no és la decisió sobirana i legítima de les bases —aquelles que xiulen a Iceta, Madí i Trias, per cert— sinó l'olfacte i la responsabilitat dels que l'hi porten, a votació. Un partit seriós no pot posar Vendrell, el qüestionat Vendrell, entre els noms a votació si no té la certesa que hi sortirà escollit. Una cosa és no proposar la seva continuïtat a l'executiva —que hauria estat el més prudent—, i una altra de molt diferent és deixar-lo venut en públic.
Malgrat la cruesa, probablement a Vendrell li sembli més just això últim, i és possible que superi el tràngol pensant que si és la decisió democràtica de les bases, benvinguda sigui. Però això no ho fa cap altre partit. Val la pena recordar que si la manifestació sobiranista del 18 de febrer de 2006 [Som una nació... sense por!] va ser un èxit, va ser en molt bona part gràcies a Vendrell, entre d'altres. Els homes dels aparells són impopulars de mena. Els homes dels aparells de formes directes i aparença contundent, encara hi són més. Però la impopularitat no hauria de marcar la retirada de la primera línia política a una persona a qui fins i tot els crítics i els oficialistes afins a Carod li reconeixen (ara) una capacitat de treball i una honestedat incontestables. "Això no s'ho mereix", m'ha dit aquest diumenge un dirigent. "És una gran injustícia", m'ha comentat el dirigent d'un altre partit. Qui no conegui Vendrell pot donar-lo, equivocadament, per mort. Però no continuar a l'executiva no serà la seva fi, políticament parlant.
Però el debat no és si Vendrell havia de sortir o continuar a l'executiva. El debat és si Vendrell es mereix haver sortit com n'ha sortit, és a dir, absolutament maltractat. Té sentit que un partit seriós exposi un dels seus quadres més destacats a un càstig cruel com el de dissabte? Amparant-nos en la democràcia interna dels republicans, sí que tindria sentit. Però aquí el que falla no és la decisió sobirana i legítima de les bases —aquelles que xiulen a Iceta, Madí i Trias, per cert— sinó l'olfacte i la responsabilitat dels que l'hi porten, a votació. Un partit seriós no pot posar Vendrell, el qüestionat Vendrell, entre els noms a votació si no té la certesa que hi sortirà escollit. Una cosa és no proposar la seva continuïtat a l'executiva —que hauria estat el més prudent—, i una altra de molt diferent és deixar-lo venut en públic.
Malgrat la cruesa, probablement a Vendrell li sembli més just això últim, i és possible que superi el tràngol pensant que si és la decisió democràtica de les bases, benvinguda sigui. Però això no ho fa cap altre partit. Val la pena recordar que si la manifestació sobiranista del 18 de febrer de 2006 [Som una nació... sense por!] va ser un èxit, va ser en molt bona part gràcies a Vendrell, entre d'altres. Els homes dels aparells són impopulars de mena. Els homes dels aparells de formes directes i aparença contundent, encara hi són més. Però la impopularitat no hauria de marcar la retirada de la primera línia política a una persona a qui fins i tot els crítics i els oficialistes afins a Carod li reconeixen (ara) una capacitat de treball i una honestedat incontestables. "Això no s'ho mereix", m'ha dit aquest diumenge un dirigent. "És una gran injustícia", m'ha comentat el dirigent d'un altre partit. Qui no conegui Vendrell pot donar-lo, equivocadament, per mort. Però no continuar a l'executiva no serà la seva fi, políticament parlant.
Però que ara surtis amb aquestes llàgrimes de cocodril, resulta patètic. Perquè no has defensat abans al Vendrell? Per què no has dit clarament quines eren les teves preferències? Jugaves a totes les cartes? Tot t'estava bé mentre no es modifiqués l'satus quo?
Lamentable
En necessitem, ràpid, un de recanvi.
Enyorem un partit que tenia tres lletres i una sola ànima. Ara no té ànima ni lletres. Més aviat Esguerra que Esquerra. Puigcercós: quin panorama de por que tens. Això només s'arregla plegant i deixant pas a cares noves i gent amb aire nou. Ningú ho farà. Ja ho sabem. Però no està de més dir-ho.
Una ovació per la Paluzié. Per cert. Quina dona més decidida!
D'altra banda, aprofito per demanar disculpes als convidats de CIU i PSC en nom de bona part de la militància. La xiulada va ser vergonyosa, però, per ser fidels a la veritat, va ser curta i minoritària. La immensa majoria va respondre amb un llarg i intens aplaudiment.
Voldran dir que s'adonen que l'han cagat i en Vendrell no sortiria votat, això seria una causa raonable per trencar el pacte. Però aleshores perquè el tornen a presentar: per portar-lo a l'escorxador? (consti que de pena no me'n fa gens)l.
L'altra opció és que reaccionin com nens dolguts (després de les punyalades que s'han calvat no entomen uns SMS?). Encara pitjor.
Amb aquests estrategues assolirem la independència ràpid perquè ens expulsaran de la política i del país cap a la Segona divisió B.
D'altres, per cert, han patit la seva ajuda en forma de coacció (no només per la carta). No és pitjor que el que fan en d'altres partits, ni ell és pitjor que en Zaragoza o en Madí per poca mà esquerra (quina ironia) que tingui. Només que n'estem farts de ser dirigits així. Esquerra HA DE SER DIFERENT.
Els que queden i el substitueixen seran més discrets i potser no es posaran innecessàriament al punt de mira amb errades en manifestacions i accions, però sabran moure el motor del partit? No sembla una executiva gaire forta ni preparada per liderar.
Tothom diu que no durarà. Fins i tot el president, que ja avança que en un any molts aniran "fora". Amb quina empenta emprendran la feina aleshores el que ara hi són?
Anem de mal en borràs.
És o serà un secret a crits o no, però molts ens preguntem qui no el volia d'entre els propis Puigcercosistes. I per què no el volien? Enemistat, capacitats?
Discurs post-veto emocionant: molts que ens vam aixecar a aplaudir emocionats vam votar no a la seva posició. Vam aplaudir el seu gest, però vam votar no.
La política de partit és injusta perquè no reconeix quasi mai el mèrit del que fan fora (els qui essent dins perd una votació i en surt fora, per ser més exactes). Només els errors, ja que per això et fan fora, pels erros, sigui quin sigui l'historial passat.
Ens el tornarem a trobar: el dubte és a on.
Salut i república
No entraré a valorar, si en Xavi s'ho mereix o no, pels encerts i pels errors comesos, el que li va passar dissabte a la nit. Però cal reconèixer que els que el varem poder sentir acomiadar-se després del resultat, va estar molt i molt bé.
El que si vull valorar d'aquest cas és el dubte que avui em rossegava tot el dia: va ser en Xavi que va dir, em quedo o no en funció del que votin els militants, i per tant es va autoobligar a anar a la llista de l'executiva, o va ser algú de casa seva, del seu sector, que el va voler cremar en viu i en directe?
I finalment, tant patètics som els d'ERC x que un SMS ho enviï tot a rodar? O tan patètics són els dirigents d'enviar-ho tot a rodar per un SMS? o tan patètics som tots plegats de creure'ns l'excusa del SMS? com m'esplicava ahir a la nit un company de partit, i si en Putxi no va suportar que s'aprovés l'esmena d'EI de separació de càrrecs de govern i de partit, cosa que fa que no pugui ser el 2010 candidat i president al mateix temps i el SMS és una perfecta cortina de fum?
El que és molt clar, és que la paraula que es repeteix a les tres preguntes és "patètic".
Siau i salut (un que es creia que això de la UNITAT era possible).
Discrepo de la teva facilitat en fer anàlisis basats només en missatges de mòbil. Jo opino que un acord Benach-Puigcercós era pitjor que una executiva monocolor, amb data de caducitat i voluntat de ser més plural a un any vista. Perquè sinó, si que es tancava la porta a qualsevol relació amb els anomenats sectors "crítics".
L'esmena d'EI, però, no condiciona la presidència d'en Puigcercós i la seva candidatura a encapçalar el cartell electoral pel 2010. Només en el cas que surti escollit President de la Generalitat, haurà de renunciar a President del partit. Per tant, opino que el seu mandat al partit serà per quatre anys.
Potser sóc un torracollons però entre 1288 i 1131 n'hi van 157, no 57.
R.Cat tenia aquesta consigna. És de suposar que molts la van seguir en bloc per a tota l'executiva proposada.
Francament, és un resultat contundent. M'agradaria saber quí és que va decidir prendre el risc. Si va ser ell... doncs, quin geni (soca) o quins collons. Si va ser un altre, doncs quin geni (burro) o quin mal parit d'escorxar-lo públicament així. Va sortir amb dignitat. Però no maltractat. No ens enganyem. Li van pagar amb la mateixa moneda i penediment anys de servei amb mà ferma sense manies: el que té poder decideix, l'altra dia la majoria va tenir poder i el va fer servir.
Ni posant-ho a majoria simple per sortir escollit se'n va poder sortir. La lectura és clara. No el volen.