Les vagues aporten un fet transcendental: permeten experimentar fets extraordinàrimaent complexes. I no oblidem que amb l’experimentació es basa el coneixement científic. És a dir, la manera més efectiva de generar coneixement a la nostra societat. ¿Algú s’imagina que es proposés durant una setmana evitar el flux de camions a la xarxa metropolitana per poder estudiar el seu impacte sobre la mobilitat? Doncs, sense demanar-ho,aquí ho tenim.
Un llibre que tinc de capçalera és “Ideas sobre la Complejidad del Mundo”, d’en Jorge Wagensberg (Tusquets editors, col·lecció “metatemas” número 9), on , entre d’altres reflexions clau, manifesta que “l’indeterminisme és l’actitud científica compatible amb el progrés del món, enfront del determinisme, que és l’actitud científica compatible amb la descripció del món”. D’aquesta manera, en Wagensberg ens convida a pensar sobre les limitacions del mètode científic: l’experimentació, atès que no tot el que podem observar ho podem experimentar. Així, hem de saber-nos limitats a l’hora d’experimentar de forma directa “coses” infinitament petites (partícules elementals), infinitament grans (els estels, per exemple) i infinitament complexes (com la vida).
La “mobilitat” en àrees densament poblades com Barcelona i rodalies, amb clars limitants naturals com el mar, la Serra de Collserola i sistemes naturals enllaçats (Baix Llobregat, Vallès Occidental) esdevé un cul de sac a les nostres societats modernes. Sent, a més, una metàfora de les contradiccions d’avui, puix genera, a tall de titulars, alguns dels problemes i sociopaties més de moda: estrés, mala llet, emissions de CO2, cost econòmic, mala qualitat laboral, sedentarisme. En resum, dependència del cotxe privat com a annexe de la nostra constitució biològica (i referent social).
A l’hora de plantejar solucions a aquest greu problema apareix el patró clàssic de conflictivitat social: “desarrollisme” (més carreteres, més de tot) Vs “Sostenibilitat” (plantejar globalment la qüestió). He de fer un parèntesis obligat: sense que serveixi de precedent empro el mot “sostenibilitat” malgrat ser extraordinàriament pervers.
Alguns dels exemples més sonats són el Vial de la Cornisa, Centre Direccional, Túnel d’Horta i el 4tCinturó.
“És possible defensar qualsevol cosa?”. Malgrat que “trobem gent per tot”, des del meu punt de vista és erroni perquè defuig el debat i dilueix reflexions serioses que aquests conflictes i les entitats socials i científiques generen.
Com sempre defenso, “la clau és fer les preguntes adequades i no perdre’ns amb hipotètiques respostes”.
I en el cas de la mobilitat, la pregunta ha d’anar a l’arrel de la qüestió: ¿és viable al S.XXI una economia basada en el transport rodat? La meva resposta és NO.
No ens podem permetre ser esclaus del petroli. Malgrat que no ens deslliurarem d’un dia per l’altre, hem de mica en mica anar trencant cadenes.
No ens podem permetre continuar asfaltant el país, modificant els cursos hídrics naturals, seccionant unitats ecològiques.
No ens podem permetre una societat poc cohesionada individualista que fa de la filosofia NIMBY (“Not In My Back Yard”) el criteri de decisió.
Així doncs, senyors transportistes, gràcies per mostrar-nos que el problema de la mobilitat a l’àrea metropolita es dèu en part substancial al transport de les mercaderies des de les àrees clau del Port/ZonaFranca, Nus Vial del Llobregat i CIM-Vallès. Ara ja sabem amb coneixement de causa que una solució possible és apostar per transport en tren de mercaderies enlloc de fer més i més carreteres (actualment representa tan sols el 4%). Només cal que s’integri la reflexió. Només els integristes i fonamentalistes rebutgen el mètode científic. Senyors planificadors: mans a la feina.
