UN CONTE DE CATASTRÒFIQUES CALAMITATS CANÀRIES

Hi havia una vegada un grup d’alumnes de segon de Batxillerat d’una vila costanera de la comarca de la Selva que volia realitzar un viatge de fi d’estudis a les illes Canàries.

Com que no us volem amagar res, precisarem encara una mica més i us comentarem que la vila costanera es deia Blanes, i el grup d’alumnes estudiava al millor dels instituts de la vila (segons els resultats d'una enquesta realitzada científicament sota coacció), anomenat S’Agulla, nom, en opinió d’alguns dels més notables erudits consultats per elaborar aquesta acurada crònica, d’origen indoeuropeu i que possiblement faci referència a algun accident geogràfic local.

En tot cas, retornant la nostra atenció a l’esforçat grup d’alumnes que volia marxar de viatge de fi d’estudis, ens trobem en condicions de postular, amb un grau de fiabilitat raonablement elevat, que els seus noms eren (en ordre aleatori): A..., Bá..., Be..., Ca..., Ce..., D..., E..., L..., M... i P....

Doncs bé, com que d’ànims i d’insistència no els en mancaven pas, aquest grup d’alumnes —o escamot, com també ha estat definit per diverses fonts— va planificar a consciència tots i cadascun dels detalls del viatge que pensaven perpetrar i llavors ja només els mancava convèncer dos professors que els acompanyessin, en qualitat d’hostatges.

Amb aquesta premissa tan encoratjadora, ja comprendreu que de professors voluntaris n’hi havia per triar i remenar. Tot amb tot, en aquest punt les fonts consultades esdevenen un pèl confuses, i i es fa difícil d'escatir exactament els motius pels quals els dos professors triats (Òscar i Sergi) van ser dos pobres despistats que tot just acabaven d’incorporar-se a la plantilla del centre i que gairebé no coneixien l’escamot, perdó, el grup d’alumnes que havien d’acompanyar.

La realitat, però, és que a partir d’aquest punt no podem ocultar-vos que el nostre relat va prenent un caire cada cop més melodramàtic. I és que estem parlant d’una sèrie de calamitats catastròfiques in crescendo que la fatalitat va voler que finalitzessin amb el desenllaç tràgic que tot seguit ens veurem obligats a relatar.

El periple dels nostres esforçats aventurers en ruta cap a l’illa de Gran Canària va començar a l’estació de ferrocarril de Blanes, un diumenge a primera hora de la tarda. El grup va perdre el tren. Tota una premonició del que encara havia de venir!

Afortunadament, van poder agafar el tren següent i van arribar a l’aeroport amb temps sobrat per pujar a l’avió. L’endemà, ja a l’hotel Green Oasis de la urbanització Maspalomas de Gran Canària, trobem uns documents gràfics que ens mostren alguns dels integrants del nostre grup de viatgers irredempts en les immediacions de la piscina de l’hotel. Malgrat els rumors insistents de la presència de predadors carnívors a les aigües somes de la piscina, en honor a la veritat hem de convenir que aquest capítol del viatge va finalitzar sense cap altre incident remarcable.

Tot seguit, ens han informat que els professors-hostatges van ser comminats —amb mètodes d’extorsió mafiosa, gosaríem aventurar— a caminar i caminar, sota un sol de justícia, per la platja de Maspalomas (incloent-hi una incursió a una platja nudista de la qual el pudor —i la manca gairebé completa de banyistes— ens impedeix presentar proves gràfiques). A més, sense solució de continuïtat, l’extenuant caminada es va perllongar tot travessant les solitàries dunes de Maspalomas. Malgrat les súpliques constants dels professors, de clemència i de respecte a la seva edat provecta, l’escamot d’alumnes es va mostrar inflexible i immisericordiós. D’aquest funest episodi, se n’han conservat nombrosos documents gràfics.

L’endemà retrobem els nostres ardits viatgers en diversos escenaris del centre de l’illa, on s’hi van desplaçar amb una trepidant cavalcada desfermada, primer en un jeep que es balancejava perillosament al caire de barrancs foscos i pregons i després a cavall d’uns animals autòctons certament ferotges a jutjar pel seu aspecte feréstec —de ben segur uns carnívors predadors, aquest cop sí que gairebé ens atreviríem a assegurar-ho.

Després d’aquests esforços estrenus, qualsevol temperament mínimament humanista esperaria que als professors-hostatges se’ls hauria permès un migrat període nocturn de son reparador, però res més lluny de la realitat. Cada nit sense excepció van ser carretejats a diversos centres (autoanomenats) lúdics, on, aparentment, la diversió consistia a realitzar contorsions vàries al ritme d’uns sorolls eixordadors pseudomusicals mentre es consumien beuratges espirituosos amb una freqüència solament moderada en funció de la velocitat amb què s’anaven exhaurint les reserves monetàries dels cruels captors.

Per completar aquest panorama de patiment, dolor i desgràcia, només ens falta afegir que la resta de l’estada a Gran Canària es va dedicar de forma primordial a activitats d’alt risc, com l’exposició als voraços rajos semitropicals del sol en platges diverses —afortunadament, ens han arribat informacions que la transparència de l’aigua cristal·lina canària permetia evitar a temps l’atac de qualsevol representant de l’ordre esqualiforme—, o la igualment arriscada exposició a l’avarícia desfermada de botiguers escanyapobres entestats a no rebaixar els preus dels seus articles malgrat l’evidència que eren productes de primera necessitat. Aquí us n’aportem diverses proves gràfiques.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, i aquest conte ja s’ha fos...