Quan camina no sembla ella. Sencera, habitual ,
vestida amb roba coneguda, creuant el carrer a grans passes com els gegants en
els dibuixos animats atremolint la terra
a cada petjada.
Quan camina no sembla ella, diries que el silenci que l’acompanya es un dels seus signes d’identitat, un conjunt de sons muts que dona formes al reflexos de llum que deixa la seva cansada marxa. Reflexos, petits, gegants, vermells, grogs, liles.
De tant en tant es gira regala al sol la seva pell vella, rebregada, trencada, apreta
les dents amb força i obrint els seus ulls clars, encesos, vius, aixeca el seu puny tancat i, qui sap, si sentint
proper l’alè d’una mort esperada, m’assenyala amb el dit i em declara, ens
declara, culpables.
Quin país aquest companya, quina gent aquesta,
malalts de mala memòria, malalts de mala memòria. Malalts de mala memòria.
foto: Robert Kappa
