Durant tota la campanya, diferents sectors d'Esquerra han aixecat la bandera de la renovació i han proclamat el "Yes, we can" de Barack Obama [web] adaptant-lo a la necessitat de canvi que diagnosticaven per al partit independentista. Finalment, als Estats Units el "Yes, we can" s'ha imposat entre els demòcrates i Obama serà el candidat a la presidència, el primer candidat negre de la història d'aquell país. La gran perdedora, contra tot pronòstic i com ja sabeu, és Hillary Clinton [web]. Ha estat molt dur per a ella assumir la derrota, acceptar l'accident històric que és Obama. Un accident que li ha espatllat el seu estudiat guió, la seva desitjada trajectòria de retorn cap a la Casa Blanca, però no com a primera dama sinó com a presidenta. Un cop Hillary Clinton ha vist matemàticament perduda la pugna amb Obama, i un cop aquest últim ha proclamat que serà el candidat dels demòcrates a ocupar la Casa Blanca, la senadora no ha tingut més remei que proclamar el "Yes, we can" i oferir el seu total suport a Obama. Pel bé dels demòcrates i —això ja ho veurem— també pel seu bé, per no descartar-se com a possible vicepresidenta. El suport de Clinton a Obama no ha estat fàcil, però és l'única opció per consolidar un lideratge que s'enfronti al republicà John McCain [web] amb mínimes garanties d'èxit. I les garanties d'èxit passen, als Estats Units, però també aquí i a la Xina popular, per la unitat interna en el partit. Aquesta és la mare dels ous. Ara que a Esquerra el guanyador és qui és —el tàndem Puigcercós-Ridao [Quan Esquerra no sorprèn]— qui seguirà l'exemple de Hillary i es posarà al costat seu? O és que a Esquerra tots volen ser Obama?
(Il·lustro l'apunt amb aquesta fotografia de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) publicada a Nació Digital, en què hi apareixen un grup de militants de Gràcia després de votar dissabte. Una imatge de bon ambient, malgrat les divergències que tinguessin a l'hora d'optar per una o altra candidatura.)
(Per cert, un exercici interessant és repassar avui totes les eines de la cibercampanya republicana, que trobareu a la meva Guia útil de les primàries d'ERC a Internet. Probablement descobrireu l'abandonament d'algunes d'elles.)
(Il·lustro l'apunt amb aquesta fotografia de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) publicada a Nació Digital, en què hi apareixen un grup de militants de Gràcia després de votar dissabte. Una imatge de bon ambient, malgrat les divergències que tinguessin a l'hora d'optar per una o altra candidatura.)
(Per cert, un exercici interessant és repassar avui totes les eines de la cibercampanya republicana, que trobareu a la meva Guia útil de les primàries d'ERC a Internet. Probablement descobrireu l'abandonament d'algunes d'elles.)
És ben habitual això que Esquerra copiï a nivell superficial els mètodes utilitzats a Estats Units.
L'any 1994 el Partit Republicà va introduir el concepte del "Contract With America" com base de la seva oposició al president Clinton. Un any després, l'Esquerra de Colom presentava el seu "Contracte per Catalunya" que van enviar a totes les cases...
Això de deixar-ho com "Esquerra", o "Gent d'Esquerra" no degué ser idea seva, idò? Jo diria que aquests dos, en Clinton i en Blair, no són precisament el paradigma d'una esquerra avançada i moderna. Recordem la no incorporació a Kyoto den Clinton o la participació entusiasta den Blair a Irak, per posar dos exemples. Personalment crec que va errat de comptes si aquest "guanyador" vol avançar per la dreta convergent o per la socialista espanyola menys ideologitzada. Em sap greu, perquè jo em consider d'esquerra i independentista i no veig que aquesta sigui la millor estratègia per avançar cap aquests dos camps de futur en llibertat que de manera tan urgent necessitam.
En canvi crec que n'hem de veure passar de coses encara en aquest partit, res no ha quedat tancat, ans al contrari.
Això de deixar-ho com "Esquerra", o "Gent d'Esquerra" no degué ser idea seva, idò? Jo diria que aquests dos, en Clinton i en Blair, no són precisament el paradigma d'una esquerra avançada i moderna. Recordem la no incorporació a Kyoto den Clinton o la participació entusiasta den Blair a Irak, per posar dos exemples. Personalment crec que va errat de comptes si aquest "guanyador" vol avançar per la dreta convergent o per la socialista espanyola menys ideologitzada. Em sap greu, perquè jo em consider d'esquerra i independentista i no veig que aquesta sigui la millor estratègia per avançar cap aquests dos camps de futur en llibertat que de manera tan urgent necessitam.
En canvi crec que n'hem de veure passar de coses encara en aquest partit, res no ha quedat tancat, ans al contrari.
Jo no sé què farà Obama, però pensar que Hillary "pel seu bé" dóna suport a Obama és equivocat. Hillary li dóna suport perquè ho ha de fer, estan al mateix partit i ja està. A USA, els partit és una plataforma, a Catalunya el partit és el partit.
A USA, John Kerry, Al Gore i tots els altres se'n van anar a casa a fer les seves coses després de perdre, i la seva veu no tenia cap rellevància política en el partit.
A Catalunya i en aquestes primàries, que Carod o Carretero donin el seu suport a Puigcercós vol dir altres coses que allà.
PS: el perill més gros és el de la descomposició. Eixa mentalitat prepolítica de grup marginal que amara a tants de militants d'Esquerra. Que no saben si són , encara, al Psan, a Maulets, al Bean o al Cajei, etc.
Cordialment, Saül.
PS: el perill més gros és el de la descomposició. Eixa mentalitat prepolítica de grup marginal que amara a tants de militants d'Esquerra. Que no saben si són , encara, al Psan, a Maulets, al Bean o al Cajei, etc.
Cordialment, Saül.