Deu fer cosa de tres anys (ara me n'adono) vaig tenir la immensa fortuna de seure en un cèntric cafè barceloní amb Jesús Moncada. Era un home sec, una mica aspre (potser per no conèixer-lo prou), amb moltes ganes de parlar dels seus llibres (i sobretot per escriure'ls), i amb poquíssimes ganes d'explicar el que ja havia narrat en les seves obres, talment com si considerés que difícilment podria millorar la versió escrita. I tenia raó.
Jo aleshores l'havia llegit menys del que ho he fet ara, i coneixia menys de Mequinensa del que conec ara. Més tard vaig tenir ocasió de caminar entre les runes del poble que per sempre més durà lligat al seu nom, i que contràriament al que molta gent creu, només va ser inundat en una petita porció, la resta va ser incomprensiblement enderrocat.
Tot un símbol de la nostra literatura, mig de veritat i mig de mentida, amb la què en Moncada va tenir sempre un enorme compromís. I és que quan més el llegeixo, més tinc la convicció que si enlloc de català hagués escrit en francès, castellà o anglès, avui el món hauria tingut notícia de la mort d'un dels grans escriptors del segle XX.
Jesús, no saps quants cops he envejat la bellesa de la teva prosa i el teu lèxic infinit que sembla no acabar-se mai. Deixes un buit que a molts ens costarà tornar a omplir.
eh, ja fa dies que no escrius noves divagacions, a veure si se't escaparà el mon... vinga xatu que tu pots mostrar-nos el camí, jajajajaja es conya, va escriu que m'avorreixo si no ta critico!