danielmc1973 |
dissabte, 31 de maig de 2008 | 21:56h
Avui, he acabat de llegir-me el llibre de la Najat El Hachmi, L'últim patriarca. Just avui. Demà podré donar-li en persona la meva opinió ja que, per fi, ens veurem les cares, desprès de posposar la nostra "cita literària" per qüestions d'agenda.
No sóc pas bon crític de literatura, ni de bon tros, però sí que tinc clar què m'agrada. He arribat a sentir odi, fàstic, pena, molta pena. És una novel·la dura, crua, llegida des del punt de vista d'un home com jo, criat sota els "ideals" cristians que l'envoltaven, sota unes "idees" que gairebé mai he compartit ni he posat en pràctica. Però encara i així la he trobada molt dura. Un gegant raig de felicitat m'ha il·luminat la cara just arribant a la part final de la història (no us explicaré pas que succeeix), tot recordant sensacions que visqué jo en certa etapa de la meva vida, en la que em vaig sentir realitzat i feliç per sempre més... I fins aquí us puc llegir...
A veure que em posaré demà. Començaré la xerradeta amb un Hola, Najat i que flueixin les paraules...
