Així anaven les coses, fins que un dia, estant jo fent la migdiada al sofà, se’m va aparèixer una angela, morena amb ulls petits que va anar directament al gra:

- Nena, tothom té un buit, la gràcia és saber com omplir-lo i pel que veig tú no hi tens gens de traça  …- Vaig quedar muda d’admiració i e lla va continuar- T’aconsello que et facis una piscina

- Però, com? Justament ara, en temps d’extrema sequera i excepcionalitat I? Ara que anem cap el canvi climàtic i tot això?

- És  ara que et dols de la teva buidor, no?

- I que en treuré de tenir una piscina?

- Tú fes-me cas i no preguntis més, cony,  que cada vegada sou més descreguts¡

Se’n va anar traspassant el vidre de la finestra i deixant-hi un tel de color blavós que no eixugo per a provar-me a mi mateixa que aquella  l’aparició va ser real.  

Em va costar una setmana decidir-me a fer-ho i finalment m’hi vaig posar. Vaig amidar el pati. Vaig anar a veure a l’aparellador que va aixecar un planol i m’hi va dibuixar una piscina de 7x4 i una fondària màxima de 1,50 perquè no sé nadar i no és qüestió que posi el perill a casa. Mentre tot això passava, continuava sense ploure i els mitjans en  parlaven i els polítics no es mullaven i anaven llançant globus sonda dirigits a l’opinió pública ocupada en altres qüestions com són les hipoteques, els pisos, la contaminació ambiental que no la fa ningú però,  aquí està, ella,  fent la guitza al progrés.

Finalment obtinc el permís d’obres i  els diners que rescato d’un antic pla de pensions. Ve l’excavadora i en un matí, plis, plas em deixa el pati com recèn bombardejat, només un vora-viu encerclant un forat immens, així com  una muntanya de terra davant l’eixida i un no-sé qué dins meu, en veure aquella desfeta, que es queda allí uns quants dies com la perfecta metàfora del meu buit. De nits somnio que una excavadora assassina em burxa els budells i quan m’aixeco em trobo aquell panorama ran de finestra. Mecago en l’angela. Ja en tenia prou amb sentir-lo, el forat¡ També em calia veure’l?

Els embassaments es buiden i tots en parlen, o criden o bramen o reclamen i jo fent-me la gran pregunta,  podré omplir la piscina?. I va i truco al número que la direcció general de la sequera ha activat per informar els ciutadans. Surt una veueta molt mel.lòdica, molt creible i li etzibo la pregunta: Puc omplir una piscina amb aigua de xarxa? I ella, dil.ligent, em diu que aigua de xarxa no sap que és, però que omplir piscinas està prohibit, més que prohibit, i li pregunto,  on? i em diu, arreu i quan ja vaig pre preguntar si a Islandia també, clic, talla i em deixa.

Faig els tràmits per comprar aigua, que em diuen que és clara i líquida i no fa  pudor. Doncs, va, posi-me-la. Compro un camió cisterna a una empresa que la treu d´’un pou particular, perquè la gràcia del tema és que l’aigua soterrània té propietaris pero la que discorre sobre terra no. O sí. No sé,  perque se’n continua parlant a totes les espanyes en termes, la vull, te la dono,  te la prenc, no en tocaràs ni gota … com si l’aigua fos del que la demana o del qui la dona. Perquè, un suposar,  si la pertinença és perque passa davant de casa teva, doncs més raó que ningú tenen els de Fontibre, en tapar les fonts de l’Ebre i que es fotin els de més avall.  Però no. L’aigua que discorre no es de ningú, o sigui,  és de tots, així  que posem-nos tots d’acord, collons. És una crida que faig, segurament en el desert. Ara, em sembla bé que se’n parli, així ens anem assabentant que el 70% de l’aigua que gastem els particulars es desguassa pel water. Des que ho sé, he fet vot de cagar  cada dos dies.  També hem sabut que mentre ens anaven predicant l’estalvi, una canonada de Badalona perdia milers de litres al dia. També que alguns regants que tenen concessions centenàries ho fan  per inundació. També que en l’àmbit domèstic  hi ha un  mínim d’aigua que has de pagar encara que no la gastis, cosa que es una claríssima incitació a no estalviar-la (la que pagues).

D’acord no m’excusaré en els altres. Recolliré l’aigua de la pluja. Perquè de ploure, plou, el que passa que ho fa lluny d’on hem posat les palanganes i embassaments. Començo a esbrinar com s’ha de fer per recollir aigua de pluja aprofitant que tinc un dipòsit de xarxa de dos mil litres que em vaig fer fer quan no tocava. Pregunto m’informen, em desinformen, em passen pressupostos de tots els colors que em fan concloure que les empreses dedicades al tema no volen fer obres domèstiques menors, així que em venen l’instrumental per a què jo mateixa o el meu paleta m’ho munti. I un bon dia,  ja tinc dipòsit, ja tinc piscina plena d’ aigua de no-xarxa,  clara, fresca i cristal.lina i amb una dosi letal  de cal. Li posen un floculant i em deixa el terra de la piscina com si hagués nevat.

Ho heu endevinat, tret dels dies que vaig visualitzar la brutalitat del esvoranc, no m’he recordat més del meu forat. Es més, he reconvertit una buidor en una font de plaer i penso que malgrat tot, la gnoma aquella, folleta o àngela tenia raó. I per associació lliure vinc a pensar en els que fan pous per buscar aigua, petroli o gas i penso que posen en acció la metàfora de la recerca de si mateixos. Després penso en els que omplen les costes de cases i concloc que és només  per omplir el seu delicat buit existencial, que ho fan,  i més enllà se m’acut pensar en el “pocero de Seseña” que ha omplert un secarral amb 13000 cases, i de la manera que fagocita terra, de les enormitats amb que l’omple, penso que aquest deu ser un pobre home -malgrat es desplaci amb un jet privat- que només busca satisfer la seva imensa buidor. I  els que s’han inventat la Gran Scala dels Monegres? Ui¡ A aquests, se’ls deu  menjar la pròpia voracitat, deuen ser un tel de pell, tots ells, amb aquests descomunals projectes, que no poden tenir cabuda en un cap normal sinó en un cap buit que  quan més buit, més s’ha d’omplir de coses. I també em fan pena, tú.

P. S. El dia que vaig inaugurar la piscina va ploure a bots i barrals.