Amb evident risc de ficar-me en un fangar de difícil sortida no puc estar-me'n de fer algunes reflexions de les derivades econòmiques de l'actual camp de batalla europeu. I si faig servir aquesta expressió tan bèl·lica és perquè crec que moltes coses poden canviar bruscament en el que fins ara havia estat una civilitzada partida d'escacs.

Des de l'esquerra, i parlo en primera persona, hem deixat l'economia i la seva anàlisi en mans de la dreta, i hem centrat el nostre interès en el repartiment de la riquesa com si els processos productius que permeten obtenir-la no anessin amb nosaltres. Crec que ha estat un error històric gravíssim del qual tot just ara comencem a pagar-ne les conseqüències, algunes de les quals espero poder analitzar en les properes ratlles.

Després del no a la constitució europea per part de francesos i holandesos, hi ha hagut, però, un argument que he sentit reiteradament com a explicació a aquesta situació i que m'ha irritat extraordinàriament, sobretot perquè ha estat proferit per persones de gairebé tot l'arc ideològic d'aquest país (entenguem-nos, els que defensaven el sí). Segons aquest argument molta gent hauria votat que no com a conseqüència de la pèrdua de seguretat generada pels rapidíssims canvis socials i econòmics ocasionats per la globalització, i tot buscant una mena de refugi regionalista mal entès, haurien votat "no" a allò que era la solució del problema i en cap cas el problema en si mateix. Seguint aquesta argumentació el motiu principal pel qual el "no" ha estat majoritari a França i Holanda hauria estat una mena de por etèria de no se sap ben bé què que hauria conduït les masses populars a tancar-se en un regionalisme endogàmic.

Doncs bé, el propòsit d'aquesta entrada al bloc és també posar sobre la taula alguns arguments gens eteris sobre els problemes econòmics que comporta l'actual organització econòmica d'Europa, més enllà de les raons socials que, per fortuna, alguns mitjans del nostre país ja han explicat extensament.

Curiosament l'endemà del no de França i en contra del què podria semblar lògic, totes les borses europees (inclosa la francesa!) van tancar amb guanys que es van anar consolidant al llarg dels dies següents. D'entrada sembla bastant evident que al capital no li importa gaire el funcionament de les institucions europees, i és que aquell dia la notícia pels mercats (per bé que relacionada) va estar a una altra banda: el no francès havia debilitat la màxima institució econòmica europea: l'Euro! Per primer cop en moltes setmanes el canvi respecte al dòlar havia retrocedit significativament, cosa que donava una gran alenada d'aire fresc al teixit productiu europeu que començava a guanyar possibilitats de vendes a l'exterior amb un canvi més avantatjós. Paradoxalment el debilitament de les institucions europees es convertia en una empenta per l'economia europea  (a la producció de riquesa a la qual feia referència i que tan menystinguda ha estat per les esquerres). Però com pot ser que un cop tan dur a una Europa pensada des del més estricte mercantilisme es convertís en una empenta a la competitivitat? Una casualitat?

Crec que hi ha alguns indicis que comencen a fer pensar que no. L'esquerra europea ha renunciat obertament a la paternitat dels avanços de la Unió: en els temes socials senzillament ha abdicat, i en els econòmics, segurament per la falta d'un model comú i clar han cedit tot el protagonisme a la dreta quan no han assumit directament les seves tesis. I el que és pitjor, la dreta, jugant amb les seves pròpies regles simplement ho ha fet malament, sense que se li pogués plantejar cap alternativa. De cop Alemanya i Itàlia (no patiu l'estat espanyol tampoc se salvarà de la repassada) s'han hagut d'enfrontar a reformes estructurals que probablement per populisme s'havien anat dilatant en el temps. En el cas alemany potser tot plegat és més lògic si tenim en compte que les necessitats específiques derivades de la reunificació, per bé que el nivell de qualitat dels serveis públics és insospitat per a nosaltres, pobres catalans! A tall d'exemple: a Alemanya no existeix ensenyament privat, repeteixo, no existeix, i no per cap llei que ho impedeixi sinó perquè la qualitat del gratuït, repeteixo, gratuït, és tan alta que a ningú li passa pel cap pagar per una cosa que difícilment serà millor que una altra que és de franc. I paradoxalment qui ha hagut de torejar amb les primeres reformes liberals ha estat un canceller dit "d'esquerres": Gerhard Schröder. El SPD (Partit Social Demòcrata) amb coalició amb els Verds són paradoxalment els qui estan encarant polítiques que tradicionalment hauríem atribuït a la dreta.

I encara bo que ho han fet. L'Itàlia de Berlusconi té mala peça al teler. Per populisme, i sense que jo sigui capaç de trobar cap altra explicació, han deixat degradar la situació econòmica fins a nivells insospitats. El país està entrant en una recessió que no es preveu en cap cas passatgera i els problemes de solvència del buc insígnia de la indústria italiana (la Fiat) generen centenars d'articles a la premsa especialitzada de tot el món. Tan greu és la situació econòmica d'Itàlia que la prestigiosa revista "The Economist" titulava fa unes setmanes en portada "El malalt d'Europa" tot mostrant una il·lustració del mapa d'Itàlia suportat per febles bastons de fusta.

I ara per ara, i pel que sé, els analistes veuen (i aquí reprenc el tema central que volia tractar) com a única sortida un nou gran trencament de les mal fonamentades estructures Europees. Tot plegat és oficiós i a Itàlia ningú confirma res (només faltaria), però una de les poques taules de salvació passaria per fer sortir a Itàlia de la zona Euro. Sí, a Brussel·les ja deuen tremolar. Això permetria al país recuperar el seu Banc Central, i poder tornar a fer una política econòmica pròpia: per un cantó abaixar els tipus per incentivar el consum intern i facilitar a les empreses la inversió, per un altre de manera més o menys directa devaluar la moneda per poder incrementar les exportacions.

És clar que això no ho pot fer algú com Berlusconi, això seria un autèntic daltabaix per la Unió Europea. Segons he pogut llegir, alguns malpensats diuen que la solució seria... agafeu-vos fort! Que Romano Prodi guanyés les properes eleccions i retirés Itàlia de l'eurozona. És clar que ningú no podria dubtar de l'europeisme d'algú que ha estat president de la comissió europea.

Un cop més les institucions europees es revelen no només com una solució fallida per l'estabilitat i la generació de riquesa dins la Unió sinó com un autèntic obstacle als propis plantejaments fundacionals (per molt mercantilistes i asocials que a molts ens semblin). En la segona part espero poder explicar com tot plegat ens afecta (i crec que ens afectarà) a nosaltres. De moment una mica de paciència.