Els ciclistes urbans reconeixen que haurien d’anar per la calçada, però no s’hi senten segurs, no estan prou protegits dels cotxes, els autobusos o les motos. I, en cas de topada, tenen les de perdre. Per això, n’hi ha que prefereixen anar per la vorera, amb els vianants. Allà, en cas de topada, tenen les de guanyar.
Quan vivia a BCN i encara no es parlava de civisme ni hi havien fet irrupció les bícings, era un assidu dels patins. Per no tenir ensurts ni fer-me tombar pel primer inconscient armat de ferralla (que tampoc se n'adonen gens, de la fragilitat dels mitjans lleugers), vaig decidir anar pel carril bus en contra direcció. El trànsit per aquest carril hi és més intermitent i el fet d'anar amb patins, en què guardes molta cintura, permetia de veure'ls venir tots amb temps i fer un saltiró prudent quan cal. M'he estalviat molts ensurts i vés-a-saber-quès, des d'aleshores...
