delsud |
Del Sud |
dimecres, 28 de maig de 2008 | 11:12h
Pocs minuts després de les vuit del vespre, arribem a la capital de la Safor. Als revolts d'una plaça peatonal, s'amaga la Fundació Casal Jaume I de Gandia on, refugiats a la cafeteria, cervesa en mà, ja ens esperen Xavi Sarrià i Miquel Gironès. A corre-cuita, pugem els graons que ens porten al segon pis i ens plantem davant d'una trentena de persones que han vingut a la presentació de Del Sud i, de pas, a escoltar les nostres reflexions sobre el país. Hi ha quatre micròfons i, fins i tot, els nostres noms en uns cartells. Això, unit al mural de Joan Fuster que ens vigila al darrere, ajuda a ambientar l'edifici.
Com sempre, comencem explicant el per què del llibre... Per què Obrint Pas i no qualsevol altre grup. I recorrem a les sàvies paraules que empra el periodista Vicent Partal al pròleg: "Allò que Raimon va fer, i encara fa, per a generacions senceres els Obrint Pas ho estan fent de nou". Tot seguit llancem un missatge optimista sobre com va creixent la música en la nostra llengua, i el fet que Obrint Pas en té gran part de culpa. I demanem que, cadascú des del que millor sàpiga fer (composar cançons, escriure llibres, organitzar trobades i actes, fer manifestacions...), es continue construint la utopia.
A continuació, Xavi explica algunes anècdotes que es narren al llibre com la tria del nom del grup al pati de l'institut Benlliure o les dificultats dels primers concerts. Ràpidament, Gironès s'enganxa i explica com el van ver fora els segurates de la discoteca Ku Manises al seu primer concert, després que, en plena eufòria, es llançara sobre el públic.
Miquel aprofita també la seua intervenció per reivindicar la dolçaina i contar una història molt graciosa de la seua cosina. Feia uns dies, mentre li explicava que va a muntar un grup de música amb els seus amics, la cosineta li comentà: "Ja tenim el bateria, baix, cantant i dolçainer... sols ens queda el guitarra". La naturalitat amb què la cosina del Gironès donava per fet que el nou grup necessitaria una dolçaina demostra que la recuperació de l'instrument tradicional és un fet i que els més joves ja consideren que tots els grups necessiten una xirimita.
Després dels parlaments, que duraren al voltant d'una hora, arribà el torn de les preguntes i les intervencions del públic, arribat des de la mateixa capital de la Safor, així com d'altres poblacions com Alzira o Xeraco. Entre els presents, també vam veure a membres del grup Odi, uns altres que també porten uns quants anys partint-se la cara pels escenaris fent bona música en valencià.
A la porta del casal, una volta acabat l'acte, Xavi, Miquel, Hèctor i Antoni ens acomiadem i quedem a l'endemà, a les vuit i mitja del matí, en un baret de Benimaclet per fer-nos el darrer cafenet i enfilar cap a Montblanc. Està clar que ni als músics ni als periodistes ens agrada matinar tant però, al dia següent, ens esperen a terres tarragonines i no hi ha més remei que quedar d'hora per fer un llarg viatge en un minúscul 206. Però eixa ja és una altra història...
(A la imatge, Miquel Gironès, Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan, signant exemplars de Del Sud en acabar la presentació de Gandia)
Xevi Galceran| Adreça electrònica |
divendres, 30 de maig de 2008 | 00:07h
Al principat ens arriben notícies (poques) del que succeix al País Valencià. Sé que els que creieu en els Països Catalans ho teniu molt complicat a casa vostra, però llegint el llibre m'he adonat que ho passeu molt pitjor del que em pensava. Tot i això, lluiteu i cada cop sou més. "De sud" m'ha agradat, m'ha emocionat i m'ha obert encara més els ulls de la vostra realitat. Tinc dos fills (d'1 i 4 anys) que ballen al menjador de casa al so dels Obrint Pas. Espero que quan siguin grans coneguin un País Valencià més obert i més català. I si és així serà, en part, gràcies a vosaltres.
Moltes gràcies, Xevi, per les teues amables paraules. Cal recordar que, encara que semble que tot va malament, com diuen per ahí: "no estem sols, no hem de tindre por". Els valencians fa molt de temps que ho hem entés i, per això, malgrat tots els entrebancs, seguim treballant per un món més just i un país digne. Mentrestant, mentre fem realitat la utopia, nosaltres seguirem l'exemple dels teus fills i seguirem ballant Obrint Pas... I la Gossa, i Orxata, i Soul Atac... Això ja no s'atura. Una abraçada ben forta des del Sud!
Hola, l'altre dia una vegada més, el desplaçament va valdre la pena. La veritat m'ho passe molt bé a les presentacions ja que són alguna cosa més que una simple presentació d'un llibre, ja que (a més que tracte sobre el meu grup preferit) feu com una mena de reflexió sobre allò que envolta el nostre país, compaginant-ho amb anècdotes, informació... és com si es tractara de diversos episodis en què sempre aprenc alguna cosa, em fa reflexionar sobre una altra... en fi, esperant que acaben els exàmens per rellegir-lo tranquil·lament (la veritat he perdut el compte de les vegades que l'he llegit, buscat fragments que m'agraden, extraient informació...)
Això és el que intentem. Que les presentacions no siguen una mera exposició del llibre. De la mateixa que no és un llibre i prou, les presentacions tampoc ho poden ser. Les concebim com a trobades de gent que s'estima el país i la cultura. Per això ens agrada el debat posterior, les propostes, les idees i l'empenta de qui acudiu i preneu la paraula.
Gràcies de nou. Una sincera abraçada des de València.
Moltes gràcies, Xevi, per les teues amables paraules. Cal recordar que, encara que semble que tot va malament, com diuen per ahí: "no estem sols, no hem de tindre por". Els valencians fa molt de temps que ho hem entés i, per això, malgrat tots els entrebancs, seguim treballant per un món més just i un país digne. Mentrestant, mentre fem realitat la utopia, nosaltres seguirem l'exemple dels teus fills i seguirem ballant Obrint Pas... I la Gossa, i Orxata, i Soul Atac... Això ja no s'atura. Una abraçada ben forta des del Sud!
Hola, l'altre dia una vegada més, el desplaçament va valdre la pena. La veritat m'ho passe molt bé a les presentacions ja que són alguna cosa més que una simple presentació d'un llibre, ja que (a més que tracte sobre el meu grup preferit) feu com una mena de reflexió sobre allò que envolta el nostre país, compaginant-ho amb anècdotes, informació... és com si es tractara de diversos episodis en què sempre aprenc alguna cosa, em fa reflexionar sobre una altra... en fi, esperant que acaben els exàmens per rellegir-lo tranquil·lament (la veritat he perdut el compte de les vegades que l'he llegit, buscat fragments que m'agraden, extraient informació...)
Això és el que intentem. Que les presentacions no siguen una mera exposició del llibre. De la mateixa que no és un llibre i prou, les presentacions tampoc ho poden ser. Les concebim com a trobades de gent que s'estima el país i la cultura. Per això ens agrada el debat posterior, les propostes, les idees i l'empenta de qui acudiu i preneu la paraula.
Gràcies de nou. Una sincera abraçada des de València.