Fins a la dissolució de la Unió Soviètica pensar en alteracions de fronteres a Europa era inimaginable i defensar la independència era una actitud ideològica, però no un projecte polític que es pogués portar a la pràctica. Després de veure néixer desenes de nous Estats al nostre continent la República Catalana no és una utopia sinó un programa operatiu. Però la majoria dels ciutadans de Catalunya encara ho perceben com una aspiració inviable o una afirmació de principis i no imaginen com podria arribar a assolir-se. Per això és important esbossar en imatges el passos en que es pot concretar l'assoliment de la independència i fer-ho forma part de l'estratègia independentista, no pas de la seva retòrica.

      Amb una enorme lleugeresa Puigpelat afirma que en la citada ponència no hi ha cap estratègia per arribar a la majoria absoluta. Els titulars periodístics no l'han reproduïda, però qualsevol que se l'hagi llegida pot comprovar que aquesta afirmació és falsa; si podrà estar d'acord o no, però hi ha una estratègia escrita.

      Al contrari els set eixos polítics i estratègics constitueixen el gruix del document de Reagrupament.Cat. Des de la campanya pel Concert Econòmic de 1993, l'eix estratègic que ha fet créixer l'independentisme de manera sostinguda ha estat la denúncia de l'espoli econòmic. Al començament es negava la importància del dèficit fiscal i la reclamació del Concert provocava el sarcasme despectiu tant de CiU com del PSC, entre ells el mateix Antoni Castells, que aleshores propugnava la cessió del 15% de l'IRPF. Reagrupament.Cat ha detectat sis eixos estratègics més, tant potents com l'espoli fiscal, per incrementar la desafecció al Regne d'Espanya i l'adhesió al programa de la República Catalana.

El primer d'aquests eixos és la denúncia de la baixíssima qualitat democràtica del sistema polític espanyol, amb vicis d'origen com la monarquia reinstaurada per Franco, el sistema de partits polítics opacs i clientelars, la deficient funció pública espanyola, la promiscuïtat entre els més alts dirigents polítics, els grans interessos econòmics de l'oligarquia espanyola i els alts cossos burocràtics. El cas Taguas n'és el darrer exponent.

      Els desequilibris territorials, ecològics i urbanístics dels darrers trenta anys constitueixen el segon gran eix estratègic que pot aportar noves promocions d'independentistes. Els preus de l'habitatge és una de les conseqüències del model territorial i urbanístic de la Transició espanyola que més afecten els joves.

El tercer grans eix és el ja citat de l'espoli econòmic que s'agreujarà amb la crisi econòmica en la que entrem. La descapitalització que el dèficit fiscal representa no serà compensat amb l'entrada de capitals mitjançant els crèdits interbancaris com ha passat en els darrers anys. I continuarà afectant la deficient sanitat i tots els serveis socials catalans.

      El quart eix que ha d'eixamplar la base social del republicanisme català és la Justícia Social. Tenim el nivell de precarietat laboral més elevat d'Europa i els sous dels joves més baixos. Només al Principat hi ha més d'un milió de pobres i més d'una tercera part dels assalariats cobra menys de 1000 euros al mes.

      El 30% de fracàs escolar és la punta de l'iceberg de la catastròfica situació de l'ensenyament a casa nostra. Un país que estava orgullós del seu moviment de renovació pedagògica, que havia assolit altes fites en temps de la República, que en ple franquisme els pares havia creat multitud d'escoles pagant de la seva butxaca, avui ocupa els darrers llocs en l'informe PISA. Aquest és un altre gran dèficit que l'Estat Espanyol és incapaç de resoldre i esdevindrà el cinquè gran eix vers la majoria absoluta republicana.

      El model televisiu espanyol, un dels més centralitzats d'Europa, aboca cada dia els seus continguts, també el més barroers del nostre entorn internacional, a les llars catalanes. Ja no és només la llengua la que fa retrocedir, sinó que inocula en els nostres joves un “star system”, un sistema de referències i un sistema de valors que afecta de ple la transmissió generacional de la nostra identitat. La lluita contra aquest sistema constitueix un sisè eix estratègic tant potent com els temes econòmics i socials.

      L'Estat Espanyol ha rebut cinc milions d'estrangers que han començat a treballar il·legalment en més del 99% dels casos. Prop de la meitat d'aquests han entrat per un espai tant acotat com l'aeroport de Barajas. A posteriori el Regne d'Espanya ha legalitzat aquests treballadors estrangers, però tractant-los de manera indigna en les degradants cues a les portes de les Delegacions del Govern espanyol. Una actuació d'aquestes dimensions és la demostració més palpable de la seva absoluta ineficàcia com Estat. En els propers anys la gestió i la integració de la immigració extracomunitària esdevindrà el setè eix que mourà els nostres conciutadans a posar les seves esperances de futur en la proclamació de la República Catalana.

      La ponència alternativa de Reagrupament,Cat conté una profunda renovació del discurs d'Esquerra Republicana. La distància respecte la ponència oficial aprovada per la Comissió Executiva i el Consell Nacional d'ERC és abismal. Invito a tothom a comparar-les. Si la seva línia és aprovada introduirà en la política catalana una alenada d'aire fresc que desplaçarà en pocs anys la pudor a resclosit que ha acumulat des de fa tants anys i pot transformar el panorama electoral català. Per això és lamentable que articulistes com Francesc Puigpelat, que es proclamen propers a l'independentisme, la desqualifiquin amb tanta frivolitat.