L'actual President d'ERC proposa al partit desencadenar una frenètica activitat en tots els fronts per desencadenar un clamor col·lectiu a favor de la consulta popular l'11 de setembre de 2014. Planteja aprofitar els 300 anys de la derrota de 1714 per infondre una gran il·lusió que mobilitzi tot el nostre poble i arrossegui els partits de tradició democràtica a un nou moviment unitari per la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació l'onze de setembre d'aquí sis anys. La febrada general s'encomanaria fins i tot al PSC-PSOE com ha passat a Escòcia on els laboristes ara donen suport a la consulta per la independència. S'obvia el detall que els laboristes votaran contra la independència. El desencadenament d'aquesta campanya 2014 redreçarà la tendència descendent actual d'ERC i permetrà que assoleixi 30 diputats a les eleccions catalanes de l'any 2010.

La força de la il·lusió és una constant de la política de Josep Lluís Carod-Rovira. Segons ell la societat catalana viu en unes condicions de benestar que han anul·lat la seva ràbia de quan no era tant rica i l'han tornada acomodatícia i desmotivada. Segons Carod  només pot motivar-la la il·lusió de viure millor, sempre que no suposi cap mena d'esforç ni de risc. Vaja com si li hagués de tocar la “grossa”, la il·lusió de cada Nadal. Ja va fer servir l'estratègia de la il·lusió amb l'”Estatut Nacional”, llançat a començaments d'aquesta dècada. I va servir per generar el gran cicle ascendent que va culminar amb els 650.000 vots de 2004. Però la topada del Puerto Rico imaginat amb la dura realitat del límits de l'Estat Espanyol i de les contradiccions del Govern és la causa de l'actual desconcert. La il·lusió de Carod té més a veure amb la màgia i els trucs del prestidigitador que no pas amb la confiança amb les pròpies forces de l'estadista. I per això l'estratègia de 2014 només pot portar al mateix resultat que l'Estatut Nacional: desconcert i retrocés.

      Perquè en l'actuació immediata, no a sis anys vista, sinó ara, el full de ruta de Carod comença de manera molt estranya: amb el vot afirmatiu a l'Estatut retallat. Aquesta seria la resposta d'ERC a una sentència adversa del Tribunal Constitucional a l'Estatut aprovat en referèndum pel poble català. Segons les seves declaracions a El Periódico (11/5/2008) davant aquest fet el Parlament català, acompanyat d'una concentració festiva del nostre poble, hauria de ratificar l'Estatut retallat per les Corts Espanyoles i ERC s'hi hauria de sumar com una mostra de respecte a la voluntat del poble català expressada en referèndum. Aquest raonament suposa que si celebrés un referèndum d'autodeterminació l'any 2014 i guanyés l'opció de continuar formant part del Regne d'Espanya, Esquerra Republicana hauria de deixar de ser independentista per respecte a la voluntat majoritària.

      En contrast amb la il·lusió màgica de Carod-Rovira, Reagrupament.cat només pot oferir  als militant d'ERC el mateix que Winston Churchill als anglesos el maig de 1940: “sang, esforç, suor i llàgrimes”. La sang és la única paraula que sobra en el nostre conflicte polític amb el Regne d'Espanya a l'Europa de començaments del segle XXI. Com el líder britànic fa 68 anys el nostre programa per ERC és combatre l'Estat Espanyol per terra, per mar i per aire. Combatre'l en la seva baixa qualitat democràtica, combatre'l en els seus atemptats urbanístics i mediambientals, combatre'l en l'espoli fiscal, combatre'l en el fracàs escolar, combatre'l en la invasió televisiva. Que l'Estat Espanyol no cometi el mateix error de Hitler sobre els anglesos quan Chamberlain era Primer Ministre i claudicava a Munich. Que no s'equivoqui; que no faci cas de les paraules de Carod: la catalana no és una societat acomodatícia, desmotivada, mesella. Centenars de milers de persones han demostrat al carrer, dues vegades en dos anys, que hi ha un nombre creixent de catalans disposats a sacrificar-se per la seva nació. Només l'abisme que s'ha obert entre aquesta multitud i els dirigents d'ERC ha creat el desconcert actual i que aquesta mobilització no s'hagi traduït en voluntat política.

      Per això el primer pas del full de ruta de Reagrupament.Cat és recuperar la credibilitat perduda per superar el distanciament entre aquests milers de catalans i ERC. No es pot continuar dient una cosa a les Terres de l'Ebre, la seva contrària a Barcelona i una tercera a Madrid. No es pot defensar l'estratègia de la “pluja fina” i del “patriotisme social” fins unes setmanes abans de la Conferència Nacional i aleshores treure's del barret un referèndum d'autodeterminació el 2014. No es pot proclamar el partit de les “mans netes” i quan s'arriba a la presidència d'una diputació incrementar-se el sou un 50% o quan s'ocupa una conselleria farcir-la d'assessors i d'informes de dubtosa utilitat. Si ERC no és capaç de renovar a fons la seva direcció i d'iniciar una nova etapa que es noti l'endemà del Congrés, el fossat entre els seus electors i el partit esdevindrà més profund i continuarà la seva caiguda electoral. I sense aturar aquesta davallada tots els altres punts del full de ruta són inútils. Com reclamar el Concert Econòmic el 2010, o exigir un referèndum d'autodeterminació el 2014, amb tres diputats a Madrid o amb una nova davallada a les properes eleccions catalanes?

L'estratègia que Reagrupament.Cat proposa a ERC és treballar incansablement per obtenir la majoria absoluta per la República Catalana, perquè aquesta és possible. Però no vindrà de la mà d'una il·lusió sinó de l'evidència del mal que l'Estat Espanyol fa a tots els ciutadans dels Països Catalans en els set eixos estratègics que defineix la ponència estratègica alternativa de Rcat. No és la rutina institucional, ni els governs en minoria, ni la falsa política unitària, ni el consens amb els partits constitucionalistes el que ens portarà a la majoria absoluta. Al contrari totes aquestes pràctiques fan aparèixer ERC com un partit com els altres o pitjor. El que ens portarà a la majoria és la confrontació política amb l'Estat Espanyol, amb la seva monarquia instaurada per Franco, amb les seves institucions, amb els seus partits, amb la seva burocràcia, amb la seva oligarquia econòmica, amb els seus sindicats,amb  els seus mitjans de comunicació i la cultura casposa i barroera que emeten, etc.

       Però quan es donin les condicions per formar un Govern la nostra actuació ha de ser exemplar per la seva austeritat, per la eficàcia, per la seva visió a llarg termini, per la seva proximitat a la gent. La nostra acció de govern no ens ha de fer perdre vots com ha passat en els darrers cinc anys, sinó portar-nos en quatre anys a la majoria absoluta, com va assolir Jordi Pujol entre 1980 i 1984; o bé Joan Carretero com alcalde de Puigcerdà entre 1995 i 1999.