Dijous, 15 de maig, va néixer el nostre fill, al que li posarem David (així ho ha volgut sa mare, i no li vaig a negar el dret a decidir-ho). Com vaig apuntar a l'anterior post, la dificultat per poder parir amb dignitat dins del Servei Valencià de Salut, almenys a la Plana Baixa, ens va fer que amb el ginecòleg de la meua dona preparàrem l'assistència en un centre privat.
Així, dijous a les 7 del matí, la meua dona al anar al bany trenca aigües. A partir d'eixe moment, fem les telefonades de rigor al ginecòleg i a la comare, per dir-lis que anem cap a la clínica.
En aplegar, després de superar els embussos d'entrada a València, a la clínica la meua dona comença a tindre contraccions amb un gran dolor, l'anestesista li aplica l'epidural, i la meua dona almenys ja no té dolors.
A les 11 del matí després de més de dues hores prenem la decisió junt amb el ginecòleg de fer una "cesarea", la meua dona no dilata suficient i el xiquet és allà dalt.
Així que a les 11,34 neix el xiquet, David, amb un pes de 3,210 quilos i una alçada de 51 cm, tot plorant, com si protestarà per haver-lo tret d'on era. La mare tot plorant d'alegria.
Es fa difícil d'explicarel misteri de la vida, de com un cel·lula és capaç de crear vida i una altre és capaç de destruïr-la.
Després de dos dies a la clínica, ahir dissabte ens van donar l'alta i cap a casa. I ara va de debó, ens hem d'organitzar en casa i fer la que la xiqueta (té 16 mesos) no tinga cels del xiquet i què també es senta protagonista de la nova etapa de la nostra vida. Tot un repte.
De moment el cap de setmana va bé, però veurem entre setmana com evoluciona.
