Un nou lliurament del Baròmetre d'Opinió Política posa de manifest unes dades que han estat desestimades contínuament. Ja fa temps que si sumem les persones que volen que Catalunya sigui un estat independent i les que volen que sigui un estat dins d'una Espanya federal, el resultat supera el 50%. Si es fan aquests estudis, si s'hi destinen diners que paguem entre tots, és per conèixer l'opinió de la població i per reorientar aquelles polítiques o aquelles situacions que no són ben acceptades per la ciutadania. Que més de la meitat de la població expressi la seva voluntat de revisar la relació entre Catalunya i Espanya quan encara no fa dos anys que es va votar l'Estatut és una prova que aquella eina no va resoldre el problema. Que menys del 40% vulgui continuar essent una comunitat autònoma és motiu suficient perquè el govern encapçalat per José Montilla faci una aturada en sec i demani a la gent què vol fer.
Amb aquestes dades a la mà, és inadmissible que no hi hagi la reacció política corresponent. Quan la ciutadania s'expressa amb aquesta contundència, els representants democràticament elegits no poden fer com si res. Això perverteix totes les dinàmiques de la democràcia i de la política. S'està bloquejant una possible sortida que passa pel dret de decidir. Si la situació ja era de coll d'ampolla, ara, a més, s'hi posa un tap. I això pot fer que el debat polític a la blogosfera comenci a ser repetitiu. Quan la raó de la paraula és desoïda, potser cal provar el silenci.
Per això em declaro en vaga indefinida. És la meva manera de protestar per aquest menysteniment de la voluntat popular expressada en els estudis de la mateixa Generalitat de Catalunya. Ja sé que una vaga es fa partint d'una posició de força que no tinc, però aquest bloc és la principal eina de la qual disposo per comunicar opinió i no tinc res més. Quan vaig començar a escriure al bloc reclamava que el debat de la sobirania es posés damunt la taula. Ara hi és, i fins i tot hi ha la massa social suficient per posar en marxa el full de ruta.
Si tinc ocasió de penjar un parell d'apunts cada dia de dilluns a divendres i un els caps de setmana (un dissabte i un diumenge), el dia 31 s'escaurà l'apunt número mil. Em sembla una coincidència ideal per iniciar, l'endemà mateix, la vaga de bloc. Cada dia penjaré una entrada amb el títol “Vaga de bloc per la sobirania” i sense més text a l'entradeta que el còmput dels dies: “Dia X de la vaga”. Com a molt, amb algun enllaç sense comentaris. Crec que aquest és el punt clau: la sobirania. Fins i tot els qui aposten per un estat dins d'una Espanya Federal ens haurien de fer costat per recuperar-la, perquè la posterior federació, si la vol la majoria de la població, sigui entre iguals.
I fins quan, la vaga?
-
Fins que el president de la Generalitat faci una declaració institucional reconeixent la crisi del model autonòmic, assegurant el suport del seu grup parlamentari a la llei de consultes populars del conseller Ausàs i comprometent-se a fer una consulta autodeterminista i, per tant, reconeixent el dret de decidir.
-
Fins que CiU deixi de dir que no descarta el dret d'autodeterminació i passi a fer una proposta concreta perquè el Parlament pugui exercir aquest dret assegurant el suport dels seus parlamentaris al vot afirmatiu.
-
Fins que es constitueixi, si cal a proposta d'ERC, una taula de partits i entitats (CES, PDD, etc.) encarregada d'establir els passos i el calendari que ens han de dur a la recuperació de la sobirania.
-
Fins que ICV, que també reconeix el dret d'autodeterminació, s'integri a aquesta taula o a la reclamació explícita de la sobirania..
Aquest és l'esperit. Aquesta és la intenció. A partir de l'1 de juny, ja ho sabeu.
Si pensara com tu, què en faig escrivint-te a aquesta hora? Pot semblar que picar ferro és cansat, però l'escalfa fins dominar-lo. A més, fa múscul.
Estic completament dacord per la teva frustació amb els partits polítics catalans que viuen al marge de la realitat i nomes fan cas als seus interessos.
No fan cas a les enquestes oficials o als experts en el cas del transvassament per posar dos exemples.
Però precisament per aquesta mediocritat politica que tenim no podem abandonar i s'ha de seguir insistint en la nostra justa reivindicació.
Anims Xavier.
Albert Cortés.
La pregunta: creus que escriure cada dia reclamant que es faci realitat un dret que tenim és una forma de lluita més eficaç que el silenci d'una vaga? Ho dic amb sinceritat, no pas amb intenció desafiant.
Responen la pregunta, crec que per suposat el govern espanyol com la major part de partits catalans els hi dona igual el que fem perque seguirant a la seva fins a no poder aguantar mes la situació. De totes maneres els nostres granets de sorra per intentar explicar, contrastar i donar llum a opinions que moltes vegades no veurien la llum en els mitjans oficials ja val la pena, ja que el silenci francament es el que ells persegueixen des de fa vora 300 anys.
No ser que dir, Xavier. Jo també he passat per situacions a on voldria que es fes quelcom de més per la independència. Durant 20 anys he estat cada dia, des de la meva modèstia situació personal, dona, canalla, feina..etc, he defensat la independència com la millor opció. Inicialment m´he sentit tractat de terrorista, m´he sentit menyspreat d'innocent, desprès de ràdical, m'he sentit trait per els meus companys d'aventures i finalment desprès de tant i tants anys de lluita i patiment, he trobat l'opció que em permet sentir que per fi, anem en bon cami!.: Reagrupament.Cat
Potser Xavier, el que et passa, és que estàs adonant-t'he de que aquesta lluita no és guanya tenint només la raó. Cal enfrontar-te sense cap mania amb l'enemic amb totes les armes possibles que les circumstancies actuals ens ofereixen. Son moltes armes, una son els blocs, altres son les accions polítiques i cíviques i altres son les actituds de la nostra gent.
La teva arma, sense les altres no és suficient.
Per això et demano que reconsideris la teva vaga i replanteja el teu discurs, sempre optimista i a vegades massa innocent, per un més realista i més madur. Una discurs a on si cal no et faci denunciar les febleses i l'utilització dels sentiments de mols independentistes per motius personalistes per part dels qui fa poc defensaves sense cap dubte. Potser cal que comencis a pensar que a casa nostra n'hi que eren independentistes i en compte de voler fer vaga com tu, han renunciat a lluitar-lo per un cotxe oficial i secretaria,
Molta de la política actual sembla més per mantenir l'estatus quo d'una aristocràcia política comandada per la mediocritat i la subordinació l'amo: Espacna, que per fer passos reals cap al benestar de Catalunya, es a dir la independència.
No paga la pena, que malgrat el teu discurs a vegades poc incisiu , però fidel al independentisme, que per culpa d'aquesta colla de botiflers i sicaris al sou de Madrid, deixen de sentir la teva veu.
No val la pena
Manel
tu creus en Reagrupament i altres creuen en altres opcions, però això només és un congrés d'un partit. La vaga la faig perquè tenim una situació en què n'hi ha per a tothom.
Dius que la meva arma (no m'agrada parlar tant d'armes i d'enemics), sense les altres, no és suficient. Però jo diria que el meu bloc, amb els altres (inclòs el teu) tampoc no és suficient.
Que em demanis que em replantegi la vaga em sembla lícit, però és inútil perquè és una decisió molt rumiada. Que em demanis que canviï el discurs optimista i innocent segons tu és un altre tema. No m'agrada el que dius, Manel.
I finalment, tu parles de culpes (que no pas jo) i les redueixes als "botiflers". Però t'asseguro que aquest no és el meu plantejament.
T'agraeixo que valoris els meus apunts, però constato un cop més que tenim punts de vista molt divergents. Encara falten dies fins a l'1 de juny. I podrem continuar el debat quan acabi la vaga o qui sap si en altres espais.
Els de CIU simplement son una mica cagats. L'objectiu es el PSC.
Els de CIU simplement son una mica cagats. L'objectiu es el PSC.
Fes una vaga d'un mes o dos, si vols, però després continua escribint els teus articles, que són molt necessaris.
Per cert, per quan la versió anglesa dels teus articles? El món ens ha de conèixer.
Per als apunts en anglès, em temo que hauria de ser que alguna editorial s'hi interessés. Hi ha blocs en anglès que permeten estar al corrent de l'actualitat política. El meu anglès és francament millorable, com es pot comprovar al bloc "Catalonia: the way to an own state".
En tot cas, gràcies per creure que podria tenir interès.
Esper sincerament que la teva vaga no hagi de ser eterna i que trobis els motius per poder tornar a l'activitat. Mentrestant, trobaré a faltar la lectura diària dels teus articles.
Fins aviat: Salut i democràcia!
Però t'equivoques en moltes coses. Et recordo que jo he estat partidari de l'actual pacte de govern. El problema per mi no és l'actual acord de govern sinó, en tot cas, alguns aspectes de la seva evolució. Sóc un enemic, doncs?
Ja ho sabies que necessites l'enemic?
Crec que ningú no necessita un blocaire com si fos un messies. Hi ha molts blocs per triar i remenar. I en molts hi trobaràs la contundència que em reclames. Però jo crec que no ens calen tan les "castanyes" com les habilitats i la reflexió.
Xavier,
Pel punt 1 em sembla que ja pots seure a esperar. Em sembla que Montilla té molt clar qui l'ha escollit, i el primer que mira un polític és això. Montilla va declarar una vegada que "el dret a l'autodeterminació és per als pobles que van ser colonitzats i aquest no és el cas de Catalunya" (premissa absolutament falsa; Montilla hauria de llegir Tom Nairn o Michael Hechter), i amb això vull dir que Montilla en aquest punt concret no es distingeix gaire del PP.
Punt 2, per què no, potser després del pròxim congrés de CDC.
Punt 3, en tot cas s'establirà el full de ruta per fer una consulta, però no crec directament "per la recuperació de la sobirania" (crec que això només es faria en cas que es percebés una majoria molt més clara a favor de l'Estat propi [ja sé que em diràs que ja és prou clara segons el BOP, i tens raó], però mentre ens deixin votar sobre el tema no em queixo, i ja sé que també defenses la via no estatutària com a opció).
Punt 4, evidentment, dependria del punt 3.
La meva proposta, Xavier, és que aprofitis aquesta vaga per fer el màxim soroll possible: que concedeixis entrevistes (Vilaweb i Avui em semblen les primeres opcions lògiques, i a partir d'aquí tot el que caigui, començant per Catalunya Ràdio, RAC1...) i que posis tot l'èmfasi possible en la idea que ja has expressat: de manera regular durant les últimes enquestes del BOP ha aparegut una majoria absoluta de catalans que CLARAMENT volen superar el marc estatutari actual, que volen un Estat propi, i des del punt de vista democràtic és un escàndol que d'això no se'n faci cap cas des de les institucions que diuen representar el poble de Catalunya.
Aquesta seria la idea principal, i la que crec que no has de perdre mai de vista en les teves argumentacions.
I, per què no, reuneix-te amb "agents socials", fent servir arguments de sentit comú. Sindicats... i per què no reunir-se amb gent d'ICV? ICV és un partit que en esperit està a favor de la màxima radicalitat democràtica; cal fer-los veure BEN CLARAMENT aquesta incoherència, aquesta disparitat entre "estat d'opinió dels catalans" i "marc institucional dels catalans". El que et demano, Xavier (i ja sé que ho faràs), és que no diguis "joeljoanades", que defensis els teus arguments des de la lògica més contundent possible, des del 2 + 2 fan 4, però sense que ningú pugui titllar el que fas d' "iniciativa de radical sense cap possibilitat", etc. És a dir, esperit López Tena més que esperit López Bofill, no sé si m'explico. Serietat i rigor, vaja. La forma és molt sovint més visible que el fons. Radicalitat en en fons però moderació en les formes és una màxina que sempre m'ha agradat, i em sembla molt encertada.
Sort, company. Seguiré les teves evolucions.
m'atribueixes unes funcions que van més enllà de les meves possibilitats. Només sóc un blocaire i dubto que ningú tingui cap interès a reunir-se amb mi per negociar res ni que sigui objecte d'interès periodístic. La vaga és una forma de protesta d'algú que només pot jugar amb la paraula o amb el silenci. Quan no es fa cas de la paraula, es pot provar amb el silenci. Que cadascú es mogui segons allò que li dicti la consciència.
Que aquesta vaga sigui una oportunitat com tu dius no dependrà pas de mi.
"Només sóc un blocaire", dius, igual que hi ha gent d'ICV que "només són blocaires" o afiliats a sindicats que "només són blocaires". No em referia necessàriament a parlar amb polítics. Disculpa si el meu to et va semblar excessivament agosarat; no cal dir que es tracta només d'una proposta, d'un donar idees.
Dit això, discrepo de l'última frase, almenys parcialment. Una vaga, per definició, busca fer soroll, fins i tot quan és una vaga de silenci. El silenci d'un blocaire que ha aconseguit un nivell important de lectors a mi sí que em sembla d'interès periodístic. I estic segur que a molta altra gent també. A mi sentir-te en una entrevista (de 10 minuts i a la quarta hora, si tu vols) amb el Bassas tampoc més tranyaria tant. O al programa del Clapés.
De nou, sort i que ens en sortim tots plegats.
No cal que et disculpis. No em va semblar agosarat ni em va molestar, i tota idea és benvinguda, però tinc els meus límits. Parlaré amb gent, com sempre he fet. I hauré de recórrer més sovint al correu electrònic.
M'afalaga que et sembli natural que en Bassas o en Clapés em vulguin entrevistar. Un està obert a tot, però ho veig magre. Ja vaig estar content quan Vilaweb TV em va fer l'entrevista per la campanya "Jo també vull un estat propi", però ni en Bassas ni la Terribas ni en Clapés ni en Graset ni ningú d'aquests va creure que allò fos notícia. Bé: en Graset se'n va fotre una mica, va parlar de la campanya com una curiositat, una mica com els de la FNAC amb el 2014 d'en Carod. En fi, ja ho veurem.
Gràcies en qualsevol cas.
Dels comentaris em preocupa un detall. Entenc que parlen d'utopia però el que es vol dir és una altra cosa. És un sentit que trobo problemàtic, perquè "utopia" n'hi té uns quants, però cap s'hi adiu amb la idea d'impossibilitat o fatalisme a que fan referència. D'aquesta idea ja en fan bandera prou gent, provocant una confusió entre caràcter d'un plantejament i metafísica estranya sobre el futur (o alguna cosa així, no ho tinc clar), i no trobo bo alimentar-la.
Els punts que assenyales són tant bàsics que pot ser calgui una petita recomanació. No cal que ens matxuquem ni esmicolem gaire per la vergonya que fa ser-ne ben conscient d'aquesta situació, responsabilitats, obligacions i feina. Aquesta és una trampa històrica (clàssica? coneguda?) per aturar millores. Penso que és més recomanable anar per feina.
Per altra banda, com també assenyales, d'eines, en tenim.
Però ja ho sé. Ja ho sé que és una decisió personal.
Salut
I insisteixo que no demano l'acompliment de tots quatre requisits. Un, com a mínim, sí que s'hauria de fer realitat: la formació d'una taula de partits i entitats. La seva constitució ja implicaria (si diem partits, en plural), que se satisfà algun dels altres punts. No puc concretar gaire, però crec que l'esperit de la idea és prou clar. En tot cas, Bixo, t'animo a ser una d'aquestes valuoses veus mentre faci la vaga.
Totes les lleis passen per una memòria prèvia al Govern per encetar el procés de redacció d'avantprojecte de llei.
Des del març-abril que estic si fa no fa igual. Ara bé, tot sigui dit però, jo estudio i tinc un munt de feina amb la universitat i sobretot respecte a la preparació detinguda de les pràctiques de Dret. No obstant això, vaig arribar a la conclusió que enlloc de fer bullir l'olla per fer-la bullir -per tant, escriure per escriure, s'entén-, optava per no aportar res més al debat ja que sóc del parer que hi ha els interlocutors oportuns, i òptims alhora, per generar debat i no fer-la estèril, com molt bé apuntaves. Al capdavall Xavi, sovint parlotejar per garlar té una conseqüència: la paranoia per la sobirania. No sé si estaràs amb mi, com també desconec el parer dels teus lectors, però he arribat a una conclusió: vull instruir-me i parlar des de la raó i no pas des del sentiment per activa i passiva. I és que amb arguments guanyarem, en lloc de mots elevats a la categoria de mite -com fan Carod i Puigcercós- quan encara no han estat ni reals.
En definitiva, respecto la teva decisió. És més, l'entenc i la puc compartir. Tanmateix, aquesta serà la via que empraré al juliol, quan marxi ben lluny, quan de debò trobaré amb l'estudi i el coneixement empíric l'aixopluc nacional que els nostres líders no es volen trencar la cara per construir-lo.
Una abraçada i fins la propera :D!