Repassant
tot el s'ha vist a Guadalajara (Mèxic), ara a Madrid i el que previsiblement
veurem a Frankfurt, i tot el que s'hi ha dit i s'hi està dient, i analitzant la
dispersada relació literària nord-sud dels darres anys, trobe que com a
valencià no cal que m'hi capfique gaire: tants caps, tants barrets. Qui no té
padrins, no el bategen. Si vull ser a la fira del llibre de Frankfurt o a la de
Pixarroglet ja caldrà que m'espavile pel meu compte. Vull dir, que m'hauré de comprar
una tenda de campanya, acampar en un jardí de la fira amb els meus llibres i
pregar perquè no m'hi desallotgen a puntellons.
Els
escriptors valencians en llengua catalana som un pàries. Menyspreats i perseguits
a la nostra "comunidad autónoma", al Principat som absolutament invisibles. Els
valencians sempre hem mirat nord enllà, on diuen que la gent.... Hi hem buscat
una mínima normalitat, un cert recolzament per no morir de fàstic a casa
nostra. Tanmateix, al nord fa vint-i-cinc anys que continuen remenant els
mateixos noms valencians. Serà per mandra, per ínfules, per desídia o per regionalisme profund...? Siga pel que siga, en tenen prou amb dos o tres de
quota. I ja sabem qui representa gairebé en exclusiva la quota valenciana: Joan
Francesc Mira, pare prior del neoblaverisme. Entre nosaltres, conxorxar-se
contra Viriat, a diferència de Roma, sempre ha tingut la seua recompensa. En
fi... Al nord se saben suficients per fer bollir la seua olleta i no els calen
els valencians i els conflictes que arrosseguem. Aquest és problema de la
literatura catalana: que és autonomista i no gens nacional; i acovardida i
mandrosa... Literatura de taifes. En procés de desintegració, doncs. "Per a ofrenar noves glòries a Espanya" també podria ser el seu himne.
A més d'autonomista, en el sentit que tu li dónes, és profundament provinciana pel que fa a amplitud de mires i ben poc homologable. Si més no, en una proporció molt important d'allò que es publica en català (i especialment al País Valencià). En massa ocasions, el sentiment que m'ha produït tenir determinats llibres a les mans ha estat vergonya.
I aprofite que parlem de provincianisme per fer una pregunta en veu alta: per als responsables de Vilaweb, hi ha més vida fora de les seues quatre parets, o tot és "Anònim"?
-No sé per què titlles de neoblaver a Mira: al capdavall, deixa ben clar la unitat lingüística dels Països i el seu model de llengua per a res és secessionista.
-Mira simplement intentà apaivagar un poc els ànims del blaverisme. El que no pots fer és donar l'esquena a la malaurada realitat valenciana. Sí, és molt bonic anar amb el cant dels Països però ací, a hores d'ara, és beure oli.
-Tampoc no té la culpa de rebre premis i premis i que es rendisquen als seus peus els del Principat. És, també, un gran escriptor
Mireu, jo era molt prop de la UPV quan va succeïr el pas al BNV (quin ball de sigles, pareix açò la vida de Brian dels Monty Piton). Tot el temps ens deien als qui no ho teníem molt clar que no era una amputació ideològica, que no era el pas al possibilisme... Però tot el temps parlaven de moderar, del 5%... Dues coses van ser decissives al meu procés personal (que em va portar a no afiliar-me mai i a allunyar-me d'aquest partit, i gairebé de tots): un dirigent em va dir que per anar a les corts calia passar pel forat d'una agulla i si calia aprimar-se s'aprimarien; d'altra banda, em van proposar anar a una reunió entre gent de diferents comarques, quan vaig arribar-hi va resultar ser un curs de "marketing electoral" (el títol és literal), dintre del curs ens explicaren que hi havia una part de la societat que no se sentia valenciana de parla catalana, que se sentia espanyola de parla valenciana... i castellana, doncs calia arribar a aquesta gent per obtenir el maleït 5%; també ens explicaren al curs com donar la mà durant les campanys electorals i que durant tres quartes parts d'una legislatura podíem mentir, fins que faltaren sis mesos per les eleccions, aleshores calia tornar a semblar coherents.
Pense que eixos no eren ni més ni menys que els efectes de la perversió intelectual i política de gent com el Mira i els qui alehores dirigien el "cotarro" al BNV.
Assenyalar-ho, com fa el Cucarella, no és altra cosa que un gest d'honradesa i valentia. Tot sabent el "cainisme" que amaga la ideologia dels "demócrates".
Si algún cop s'estudia aquell procés (el de la formació del BNV), en tota la seua amplitud, ens farà, si es que encara ho veiem, envergonyir i pensar "com es que no férem res per desemmascar aquesta gent?". Al temps
David
Xàtiva, la Costera
Dic al comentari anterior: "No és sant de la meua devoció des del moment en què es avenir a una operació miserable que ens posava en el mateix sac que la ultradreta de Lizondo". No sóc amnèsic. Vaig participar en el congrés de l'Eliana d'UPV i m'agradaria que algun historiador repassara les hermeroteques entre 1995 i la fundació del BNV perquè explicara algunes coses que cal explicar i que van significar una ruptura molt greu dins el món nacionalista valencià. Abans malgrat tot, existia una mínima unitat, difusa però unitat al capdavall. Després del congrés de l'Eliana d'UPV i, sobretot, del llibre Sobre la nació dels valencians de Joan Francesc Mira tota aquella unitat difusa va dividir-se com a mínim entre valencians "de la realitat" i els "utòpics prescindibles".
A mi m'agradaria que et tornasses a llegir el teu escrit, el primer. Una cosa és que critiques Mira pels afers polítics i altra molt distinta és que l'agafes com a argument per criticar la situació de l'escriptura als Països Catalans i llançar-li una sageta de manera furibunda. No sé si m'explique. Si parles de nacionalisme i t'abelleix criticar alguna actitud em sembla bé, però crec que en aquest text no calia. Rumia-t'ho.
Dis-li, més bé, sentit comú. Tanmateix, amb els teus comentaris contra els catalans, tripartits o omniouniconvergents, tant se val, més bé estaries en el BLOC fent Nació com dius tu, però des del País Valencià.(Tots els nacionalistes junts al País Valencià les properes eleccions)
Potser una de les causes de la disgregació lingüística i literària ha estat aquesta dèria d'un ampli sector valencià de fer notar la diferència de casa endins i no tant de casa enfora. I en paguem les conseqüències. Quan era d'UPV ja vaig dir que això del BNV era la suma d'UPV més PVN més UV, i aquest còctel el va beneir Joan Francesc Mira. De proves, n'hi ha. No és una qüestió de sentit comú, si el teu o el meu: és una qüestió de coherència. Jo sóc dels Països Catalans, ja saps, aquells que Joan Francesc Mira va anatemitzar a benefici del nou Nacionalisme Valencià de la Nació Valenciana, del Regne, del País i de la Comunitat: "Hi ha utopies necessàries, en tant que horitzons ideals, i d'altres, com el més rigorós catalanisme polític al País Valencià, tan legítimes i atractives com perfectament prescindibles". Som prescindibles. Cap problema. A mi, ja em plau prou de ser-ho. Sóc un escriptor marginal, per tant no tinc el cul llogat i m'assec i m'alce quan vull. I l'insigne Joan Francesc Mira, que aprofite l'avinentesa de tants i tants homenatges. No es sant de la meua devoció des del moment en què es va avenir a una operació miserable que ens posava en el mateix sac que la ultradreta de Lizondo. Si a nosaltres, "catalanistes polítics", ell ens cosiderava al mateix nivell que la ultradreta valenciana si no ens aveníem a les seues tesis de la "meua nació és el País Valencià", no hauria d'estranyar-se que, des d'una idèntica o semblant arbitrarietat diem això, referint-nos a ell, que Roma no paga traïdors, però Catalunya sí.
M'esgarrifa l'associació d'idees, ni que siga en sentit figurat, que hi fas. Traïdor, pàtria, nació ... tufegen al més pur feixisme. La nació no és un concepte absolut i permanent (unidad de destino en lo universal) sinó un sentiment. Un sentiment que es pot racionalitzar, argumentar, justificar però no imposar mai. Si les diferents maneres d'entendre la nació esdevenen armes llancívoles contra el contrari per tal de desacreditar-lo, el nacionalisme polític es convertirà en una ideologia perillosa sustentada en veritats teologals, la custòdia de les quals correspondrà a la Conferència Episcopal Nacional, organisme que determinarà qui són els dissidents i els no creients (traïdors, en definitiva) a la fi del temps (quan la nació obtinga l'anhelat estat). Una nació no s'ha de sustentar en raons culturals, religioses o de classe. Una nació ha de ser un espai on els ciutadans i ciutadanes gaudesquen d'uns drets i llibertats (també deures) pel simple fet de viure. Front al nacionalisme de base cultural (i, de vegades, ai!, racial) cal anar imposant un nacionalisme de base liberal, caracteritzat per la igualtat (ull!, no dic homogeneïtat) de drets de la ciutadania. Òbviament, cadascú pot tenir la idea que considere oportuna o convenient sobre la nació, però crec que això no és raó suficient per malparlar i, ni tant se val, jutjar la tasca literària dels que pensen diferent. No hauries, en la meua humil opinió de lector, haver barrejat literatura i política. Alfred
Dissortadament és així. Política i literatura caminen ben de la mà. Pensar que al País Valencià donar suport a un partit o a un altre no té conseqüències "literàries" és una ingenuïtat. Ho dic per experiència. Som un país petit i les navaixades es peguen en curt i penetren molt profundament. N'hi ha que no diuen el que pensen i s'omplen la boca de democràcies i a la callandeta et posen vetos i sentències d'ostracisme, o t'amenacen quan fas una crítica: "Hauries de donar gràcies que no t'han publicat això". A Joan Francesc Mira li agraden aquestes reprensions. I si tens sort i publiques la crítica, ja et passaran comptes. Una cosa és parlar i, amb la boca calenta, potser alguna reflexió faça l'efecte que vorege límits perillosos. És un risc que cal assumir quan parlem i escrivim, com és ara, amb escopeta de cul calent. M'han tirat massa voltes les portes als nassos com perquè m'haja de preocupar per la contundència del meu llenguatge. Hi ha els periòdics oficials i orgànics (on jo no tinc entrada) i hi ha les trinxeres, i ací el foc crema. Encara que moderara el llenguatge o callara el que pense no se m'obririen més portes. Ja ho he dit que sóc un escriptor marginal, sense plaça al parnasset oficial, però m'alce i s'assec quan vull, i aquesta llibertat no la paguen tots els diners del món, que se sol dir. He dit que m'agradaria que algú estudiara com va anar això del pas d'UPV a BNV, entre 1995 i l'any 2000. En aquest procés es veurà que hi va haver un canvi profund, un trencament, al País Valencià. D'això acuse a Joan Francesc Mira i els qui estaven en aquell pla. D'haver barrejat les coses i d'assenyalar heretges. Jo no he tingut mai poder per anetemitzar ningú. I ara encara menys. Simplement parle des de la meua experiència. I quan te n'adones que tens els camins tancats i barrats, ja no paga la pena mossegar-se la llengua. És més: aquest és l'últim reducte de dignitat que et queda, parlar clar i català. Amb el benentès que la meua és només una versió dels fets, un bocí del mirall trencat.
El teu missatge, amic/amiga del Bloc, em deixa amb un regust amarg. Crec que no has entès el comentari de Cucarella: parlem de literatura, no d'apanyos estratègico-tàctics (per molt lloables que siguen), parlem de literatura.
I em fot una mica també: a què ve ixe to recriminatori? Si demà caigués un meteorit --disculpeu-me l'infantilisme del que diré ara-- i esborrés el nostre país de colp, què quedaria d'ell que no ens fes vergonya? Jo t'ho diré: entre algunes altres coses, la literatura de Cucarella.
Jo no m'avergonyisc del meu país. En el supòsit que dius salvaria, a banda de la literatura de Cucarella i la de Mira, moltíssimes altres coses. La gent, el paisatge, la capacitat de treball, el caràcter obert i acollidor, la convivència, ... Tanmateix, em preocupa el que dius i jo m'ho faria veure per un psicòleg: avergonyir-se del país (com del para o de la mare) és típic de l'adolescència. Possiblement encara ens falte maurar com a poble.
Sóc el de la vergonya... bé, ja avisava que era una sortida una mica infantil i que salvaria, entre algunes altres coses, la literatura de Cucarella, de la qual em confesse un seguidor fidel i per la qual llegesc aquest bloc amb atenció, comprensió, camaraderia, i sobretot sentit de l'humor. Però precisament saber avergonyir-se d'un mateix em sembla un gest de maduresa. El primer pas per acceptar la part de responsabilitat que em pertoque i per esmenar-ho en allò possible. Haurem de ser crítics si volem tirar endavant, no? I he dit crítics, no tombatossals, és clar... Una altra cosa és que quan Cucarella amolla la boca caiguen parets i murs. Disfruteu-ho, liberals de pell fina i guardians de la politiqueria correcta. Simplement és aire fresc. O no?
Bargalló veu "positiu" el nou Estatut valencià perquè "demostra que ara cal reformar l'Estat autonòmic" 01/06/2005 21:22
BARCELONA, 1 (EUROPA PRESS)
El conseller primer de la Generalitat, Josep Bargalló, ha considerat avui "positiu" el nou Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, ja que "demostra" que l'Estat autonòmic "ha complert una etapa i ja està caducat, i ara cal reformar-lo".
Per això, ha reclamat un acord amb CiU per aprovar l'Estatut català, que confia que arribarà abans de finals d'aquest mes. Bargalló s'ha mostrat convençut que les diferències, que, segons ell, són petites, se superaran perquè tant el tripartit com CiU "prioritzen el partit i la societat al partit".
En una entrevista a La 2 de TVE, ha dit que si no hi ha Estatut serà perquè no hi ha acord amb la federació nacionalista o perquè "tenim problemes a Madrid". Si aquest fos el cas, el conseller primer ha advocat per fer una consulta o convocar eleccions anticipades al Parlament.
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
A més d'autonomista, en el sentit que tu li dónes, és profundament provinciana pel que fa a amplitud de mires i ben poc homologable. Si més no, en una proporció molt important d'allò que es publica en català (i especialment al País Valencià). En massa ocasions, el sentiment que m'ha produït tenir determinats llibres a les mans ha estat vergonya.
I aprofite que parlem de provincianisme per fer una pregunta en veu alta: per als responsables de Vilaweb, hi ha més vida fora de les seues quatre parets, o tot és "Anònim"?
Pere
Tres qüestions:
-No sé per què titlles de neoblaver a Mira: al capdavall, deixa ben clar la unitat lingüística dels Països i el seu model de llengua per a res és secessionista.
-Mira simplement intentà apaivagar un poc els ànims del blaverisme. El que no pots fer és donar l'esquena a la malaurada realitat valenciana. Sí, és molt bonic anar amb el cant dels Països però ací, a hores d'ara, és beure oli.
-Tampoc no té la culpa de rebre premis i premis i que es rendisquen als seus peus els del Principat. És, també, un gran escriptor
Pense que eixos no eren ni més ni menys que els efectes de la perversió intelectual i política de gent com el Mira i els qui alehores dirigien el "cotarro" al BNV.
Assenyalar-ho, com fa el Cucarella, no és altra cosa que un gest d'honradesa i valentia. Tot sabent el "cainisme" que amaga la ideologia dels "demócrates".
Si algún cop s'estudia aquell procés (el de la formació del BNV), en tota la seua amplitud, ens farà, si es que encara ho veiem, envergonyir i pensar "com es que no férem res per desemmascar aquesta gent?". Al temps
David
Xàtiva, la Costera
Dic al comentari anterior: "No és sant de la meua devoció des del moment en què es avenir a una operació miserable que ens posava en el mateix sac que la ultradreta de Lizondo". No sóc amnèsic. Vaig participar en el congrés de l'Eliana d'UPV i m'agradaria que algun historiador repassara les hermeroteques entre 1995 i la fundació del BNV perquè explicara algunes coses que cal explicar i que van significar una ruptura molt greu dins el món nacionalista valencià. Abans malgrat tot, existia una mínima unitat, difusa però unitat al capdavall. Després del congrés de l'Eliana d'UPV i, sobretot, del llibre Sobre la nació dels valencians de Joan Francesc Mira tota aquella unitat difusa va dividir-se com a mínim entre valencians "de la realitat" i els "utòpics prescindibles".
A mi m'agradaria que et tornasses a llegir el teu escrit, el primer. Una cosa és que critiques Mira pels afers polítics i altra molt distinta és que l'agafes com a argument per criticar la situació de l'escriptura als Països Catalans i llançar-li una sageta de manera furibunda. No sé si m'explique. Si parles de nacionalisme i t'abelleix criticar alguna actitud em sembla bé, però crec que en aquest text no calia. Rumia-t'ho.
Potser una de les causes de la disgregació lingüística i literària ha estat aquesta dèria d'un ampli sector valencià de fer notar la diferència de casa endins i no tant de casa enfora. I en paguem les conseqüències.
Quan era d'UPV ja vaig dir que això del BNV era la suma d'UPV més PVN més UV, i aquest còctel el va beneir Joan Francesc Mira. De proves, n'hi ha. No és una qüestió de sentit comú, si el teu o el meu: és una qüestió de coherència. Jo sóc dels Països Catalans, ja saps, aquells que Joan Francesc Mira va anatemitzar a benefici del nou Nacionalisme Valencià de la Nació Valenciana, del Regne, del País i de la Comunitat: "Hi ha utopies necessàries, en tant que horitzons ideals, i d'altres, com el més rigorós catalanisme polític al País Valencià, tan legítimes i atractives com perfectament prescindibles". Som prescindibles. Cap problema. A mi, ja em plau prou de ser-ho. Sóc un escriptor marginal, per tant no tinc el cul llogat i m'assec i m'alce quan vull. I l'insigne Joan Francesc Mira, que aprofite l'avinentesa de tants i tants homenatges. No es sant de la meua devoció des del moment en què es va avenir a una operació miserable que ens posava en el mateix sac que la ultradreta de Lizondo. Si a nosaltres, "catalanistes polítics", ell ens cosiderava al mateix nivell que la ultradreta valenciana si no ens aveníem a les seues tesis de la "meua nació és el País Valencià", no hauria d'estranyar-se que, des d'una idèntica o semblant arbitrarietat diem això, referint-nos a ell, que Roma no paga traïdors, però Catalunya sí.
M'esgarrifa l'associació d'idees, ni que siga en sentit figurat, que hi fas. Traïdor, pàtria, nació ... tufegen al més pur feixisme. La nació no és un concepte absolut i permanent (unidad de destino en lo universal) sinó un sentiment. Un sentiment que es pot racionalitzar, argumentar, justificar però no imposar mai. Si les diferents maneres d'entendre la nació esdevenen armes llancívoles contra el contrari per tal de desacreditar-lo, el nacionalisme polític es convertirà en una ideologia perillosa sustentada en veritats teologals, la custòdia de les quals correspondrà a la Conferència Episcopal Nacional, organisme que determinarà qui són els dissidents i els no creients (traïdors, en definitiva) a la fi del temps (quan la nació obtinga l'anhelat estat). Una nació no s'ha de sustentar en raons culturals, religioses o de classe. Una nació ha de ser un espai on els ciutadans i ciutadanes gaudesquen d'uns drets i llibertats (també deures) pel simple fet de viure. Front al nacionalisme de base cultural (i, de vegades, ai!, racial) cal anar imposant un nacionalisme de base liberal, caracteritzat per la igualtat (ull!, no dic homogeneïtat) de drets de la ciutadania. Òbviament, cadascú pot tenir la idea que considere oportuna o convenient sobre la nació, però crec que això no és raó suficient per malparlar i, ni tant se val, jutjar la tasca literària dels que pensen diferent. No hauries, en la meua humil opinió de lector, haver barrejat literatura i política.
Alfred
Dissortadament és així. Política i literatura caminen ben de la mà. Pensar que al País Valencià donar suport a un partit o a un altre no té conseqüències "literàries" és una ingenuïtat. Ho dic per experiència. Som un país petit i les navaixades es peguen en curt i penetren molt profundament.
N'hi ha que no diuen el que pensen i s'omplen la boca de democràcies i a la callandeta et posen vetos i sentències d'ostracisme, o t'amenacen quan fas una crítica: "Hauries de donar gràcies que no t'han publicat això". A Joan Francesc Mira li agraden aquestes reprensions. I si tens sort i publiques la crítica, ja et passaran comptes.
Una cosa és parlar i, amb la boca calenta, potser alguna reflexió faça l'efecte que vorege límits perillosos. És un risc que cal assumir quan parlem i escrivim, com és ara, amb escopeta de cul calent. M'han tirat massa voltes les portes als nassos com perquè m'haja de preocupar per la contundència del meu llenguatge. Hi ha els periòdics oficials i orgànics (on jo no tinc entrada) i hi ha les trinxeres, i ací el foc crema. Encara que moderara el llenguatge o callara el que pense no se m'obririen més portes. Ja ho he dit que sóc un escriptor marginal, sense plaça al parnasset oficial, però m'alce i s'assec quan vull, i aquesta llibertat no la paguen tots els diners del món, que se sol dir.
He dit que m'agradaria que algú estudiara com va anar això del pas d'UPV a BNV, entre 1995 i l'any 2000. En aquest procés es veurà que hi va haver un canvi profund, un trencament, al País Valencià. D'això acuse a Joan Francesc Mira i els qui estaven en aquell pla. D'haver barrejat les coses i d'assenyalar heretges. Jo no he tingut mai poder per anetemitzar ningú. I ara encara menys. Simplement parle des de la meua experiència. I quan te n'adones que tens els camins tancats i barrats, ja no paga la pena mossegar-se la llengua. És més: aquest és l'últim reducte de dignitat que et queda, parlar clar i català. Amb el benentès que la meua és només una versió dels fets, un bocí del mirall trencat.
I em fot una mica també: a què ve ixe to recriminatori? Si demà caigués un meteorit --disculpeu-me l'infantilisme del que diré ara-- i esborrés el nostre país de colp, què quedaria d'ell que no ens fes vergonya? Jo t'ho diré: entre algunes altres coses, la literatura de Cucarella.
Jo no m'avergonyisc del meu país. En el supòsit que dius salvaria, a banda de la literatura de Cucarella i la de Mira, moltíssimes altres coses. La gent, el paisatge, la capacitat de treball, el caràcter obert i acollidor, la convivència, ... Tanmateix, em preocupa el que dius i jo m'ho faria veure per un psicòleg: avergonyir-se del país (com del para o de la mare) és típic de l'adolescència. Possiblement encara ens falte maurar com a poble.
01/06/2005 21:22
BARCELONA, 1 (EUROPA PRESS)
El conseller primer de la Generalitat, Josep Bargalló, ha considerat avui "positiu" el nou Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, ja que "demostra" que l'Estat autonòmic "ha complert una etapa i ja està caducat, i ara cal reformar-lo".
Per això, ha reclamat un acord amb CiU per aprovar l'Estatut català, que confia que arribarà abans de finals d'aquest mes. Bargalló s'ha mostrat convençut que les diferències, que, segons ell, són petites, se superaran perquè tant el tripartit com CiU "prioritzen el partit i la societat al partit".
En una entrevista a La 2 de TVE, ha dit que si no hi ha Estatut serà perquè no hi ha acord amb la federació nacionalista o perquè "tenim problemes a Madrid". Si aquest fos el cas, el conseller primer ha advocat per fer una consulta o convocar eleccions anticipades al Parlament.