Els fabricants i els constructors de piscines veuen perillar la seva feina. Ho expliquen molt gràficament: Qui encarrega una piscina que no podrà omplir? Han fet càlculs i estimen que, d’entrada, hauran d’acomiadar 5.000 treballadors. També diuen que totes les piscines catalanes només consumeixen el 0,6% d’aigua potable i que, per això, no és just que se’ls criminalitzi com a culpables del malbaratament d’aigua, sobretot si es compara aquest consum amb el d’altres sectors.
Són les seves xifres i no en tinc d’altres per a contrastar aquestes afirmacions. Tampoc no és el que pretenc. Podria ser ben bé que tinguessin raó. En les polítiques ambientals, sovint hi ha mesures “espectaculars” que tenen un efecte molt superficial sobre el problema de fons però que serveixen per a transmetre una imatge de governant amb determinació.
De totes maneres, dono per bona la decisió d’imposar restriccions a les piscines en una situació de sequera com la present. I això em dur a una altra reflexió més genèrica i més rellevant al meu criteri. La sostenibilitat exigeix i exigirà canvis, alguns de dràstics. I, malgrat la meva convicció que globalment seran positius per a l’economia, també reconec que hi haurà grups o sectors que en patiran conseqüències negatives. El benefici global comportarà perjudicis “locals”. Aquests perjudicis, però, es poden preveure i es pot actuar per a donar vies de sortida adequades als afectats.
No es pot contemplar l’aposta per la sostenibilitat com un inventari de mesures de prohibició d’activitats i de pràctiques insostenibles. S’ha d’entendre com un procés de reconversió de l’economia i, per tant, s’han de dissenyar i aplicar polítiques pròpies dels processos de reconversió.
En definitiva, cal identificar sempre qui en pot sortir malparat i quines alternatives se li ofereixen.
