ahime |
divendres, 16 de maig de 2008 | 12:49h
El que no es veu, el que no es diu, el que no s'escolta. El que es veu subjectivament, culturalment, els obstacles que fan adaptar la visió: una finestra amb marc...Sota el sol hi ha peixos, peixos fregits, una mirada humorosa, no sempre aconseguida. La importància del pensament alié i el seu pes. El pes del món. Sé que era un títol d'un llibre d'un tal Peter. Austríac. El món s'estén, ara ja petit, tot i que encara hi ha noms que fan sonmiar. No m'en recordo de cap, ara. Potser la Paramount. La comunicació canvia en la seva forma. Està bé si després es queda presencialment. -Hola, tu eres aquell- -Sí, això crec- Però ara ja no és el mateix, és una altra forma que requereix un altre posat, potser adaptat a tot allò que no es diu, a tot allò que es veu, a aquells silencis que amaguen en el fons un contacte que no decebi.
