Te'ls pots trobar en els llocs més insospitats. Normalment van sols, o soles. Et clissen de lluny i inicien un aproximament felí. Amb lentitud, sense deixar-te de petja. Controlant els teus moviments. No saps com, però els notes. Intueixes, perceps, que són allí observant-te. Esperant el moment oportú. De vegades estàs de sort i pel que sigui, ells no arriben a consumar allò que s'han proposat. Altres vegades, no pots escapar-te'n ni que vulguis.
Avancen cap a tu amb discreció però sense permetre que res s'interposi entre ells i la seva missió. Se't posen al costat. Et somriuen. A vegades inicien la maniobra amb pròlegs intranscendents, per trencar el gel, perquè no es noti tant. Però així que ja et tenen, o es pensen que et tenen, al seu sac, amb una caiguda d'ulls et deixen anar la primera de les frases: "M'han dit que tu escrius, oi?"
Esperes a tornar-hi a veure així que la polseguera que ha deixat la primera bomba s'esvaeix. Una altra vegada el teu radar no ha detectat res. Informe de baixes: les usuals en aquests casos. Saps que això només és el començament. Et té. Tot plegat no ha fet més que començar. Et poses l'equip de campanya. Esperes que xiuli el proper projectil. Arriba, sempre arriba. "Tu hauries d'escriure la història de la meva vida", et diu.
I la resta ja és un bombardeig amb tota regla. Infanteria de fets al·lucinats metrallant-te per tot arreu, cavalleria de casaments, divorcis, infàncies desgraciades al galop. Artilleria d'anècdotes amb dates, llocs i anys sense ordre ni concert. Wagner comença a sentir-se per tot. Pot ser l'obertura del Tannhäuser o de Lohengrin. El subjecte s'esbargeix sense cap mena de censura. Posant al teu abast, ralentint-se com a les pel·lícules de Sam Peckinpah, tot aquell devessall de misèries sense cap vergonya. Com si et conegués de tota la vida. Com si l'haguessis d'absoldre a través del llibre que no escriuràs mai.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
