Des de fa una pila d'anys que sentim les mateixes notícies procedents d'Orient Pròxim: disturbis a Palestina o al Líban, viatges del Secretari d'Estat americà de torn, negociacions entre els líders jueus i palestins, mort d'innocents... i torna a començar. És una cantarella que es faria pesada si podessis abstraure't del fet que hi ha gent de carn i ossos al darrera.
La meva opinió és que el conflicte de l'Orient Pròxim no te solució, perquè les parts enfrontades consideren irrenunciables objectius excloents. Els àrabs busquen la desaparició de l'estat d'Israel, els jueus la seva pervivència. I no hi ha terme mitjà. Ni fulls de ruta ni Camp David ni res, allà es seguiran matant lentament els uns als altres fins que algú tiri una bomba atòmica o passi alguna cosa igual o més grossa. I tots els esforços de la diplomàcia es centren en que mori la mínima gent possible, però són conscients que la impossibilitat de la pau.
El naixement de l'estat d'Israel és tan inacceptable que no hi ha pau possible. La qüestió és la següent: els europeus es van passar segles matant jueus o obligant-los a renunciar a la seva religió, amb diverses intensitats i graus segons els països i les èpoques. El clímax es produeix en un curt període d'uns quinze anys en que una ideologia molt estesa per Europa es va carregar dues terceres parts dels jueus amb precisió i eficàcia científiques. Aquesta matança horrorosa obliga a pensar una solució per als jueus, que és donar-los-hi un estat propi. On busquen l'estat? A algun dels països culpables de la massacre del segle XX (Alemanya, i en menor mesura, Itàlia, França o Rússia)? A països culpables de greuges històrics (Espanya o Polònia)? Doncs no senyor, els que se la carreguen són els àrabs, amb la feble excusa que els jueus van ser expulsats d'aquelles terres dos-mil anys enrera. Dic jo que amb més dret podrien haver demanat el retorn a l'Espanya que l'expulsió "només" vé del segle XV. Es veu que els sefardites encara guarden les claus de les seves cases de Toledo.
Resulta tan aclaparadorament injust que els àrabs hagin de pagar les culpes dels europeus sanguinaris i intolerants que per molt que pugui convèncer-es als líders de torn de signar algun acord de pau (Nasser, Sadat, Arafat), durant generacions els àrabs consideraran inacceptable l'existència d'Israel, i sorgiran nous corrents polítics o militars que tornaran a fer us de la violència.
Les raons a favor d'Israel són tan febles comparades amb el greuge descomunal que han patit els àrabs, que cap polític que aspiri a liderar un país o un moviment àrab pot acceptar la existència d'Israel a llarg termini. Potser si que Israel és la única democràcia homologable de la zona, potser si que els palestins tampoc no van ser expulsats de la seva terra, potser si que els àrabs estan governats per tirans, potser si que a nosaltres, com a occidentals, ens convé un país amic al Pròxim Orient.
Però esperar que hi hagi pau a la zona és fantasia. No se'n sortiran.
Res pot justificar el genocidi ni els assassinats en massa, però els jueus, onsevulla hagin viscut han construït un teixit de relacions i influències que, juntament amb l’elitisme religiós ha esdevingut un cos estrany tancat en un opèrcul, el seu Estat quan no tenien Estat era la religió jueva i els negocis.
L’Europa avergonyida per el genocidi nazi va matar dos pardals d’un tret: es va treure els jueus de sobre i va posar una pica a Flandes (Palestina).
La factura dels milions de morts, als camps d’extermini l’estan cobrant amb milers de morts als camps de refugiats, i creuen que encara tenen el saldo a favor.
Potser caldrà eliminar a Deus tan nacionalistes i excloents que escullen pobles i terres.
Antigament cada poble o tribu o ètnia o cultura o el que sigui tenia els seus relats mitico-històrics que explicaven les seves sagues i històries ancestrals: Una manera de donar-los identitat que no era incompatible amb la convivència amb altres pobles. Ningú volia convèncer al veï de la seva veritat celestial. En vaig parlar una mica en un apunt.
Amb l'arribada dels romans la religió per als jueus va esdevenir una mena de tret diferencial que els evitava ser absorbits culturalment com havien estat altres (els romans assimilaven les deitats locals i les identificaven amb les propies. Una manera d'assimilació identitaria). Quan va arribar la diaspora amb les guerres del segle I a.C. els jueus es van dispersar.
És erroni pensar que no es volien integrar al lloc d'acollida (amb les excepcions que vulguis) tot i que era dificil compatibilitzar-lo amb la pervivència de la seva idiosincràsia com a poble (Aquest problema multiplicat per mil el tornem a tenir ara amb la immigració ). No eren els únics. Els gitanos també tenen aquest problema històric.
Després de segles de viure de tot: Odi i respecte, estima i persecució (Hi ha hagut de tot depenent d'on). L'augment de l'antisemitisme no ja com a rebuig a una diferència religiosa sinó cultural (molts jueus eren laics o com diriem ara, no practicants. Però sí que conscients de ser pertanyents al
Bé, com que és molt llarg en faré un apunt al meu blog. Així no semblaré un okupa en aquest. Perdona Amadeu!!!!