wuming |
Rebost |
dijous, 15 de maig de 2008 | 12:41h
Una veu clara i cristal·lina, enfila els mots sentits i commovedors de la vella i trista i malenconiosa cançó. La longitud del passadís, de l’intercanviador del passeig de Gràcia, n’amplifica els efectes i omple l’estança allargassada d’una vívida pàtina d’emoció suspesa i esfilagarsada (...)
Asseguda a terra, amb un fons musical pregravat i una guitarra, hi ha una vella dama. Cabell curt. Totalment blanc. Ulleres. Nas esmolat. Figura prima.
Una vella dama sola. Posseïdora d’una bella veu. Una veu que et fa venir esgarrifances d’emoció.
“Amapola” i la dama formen, no té dubte, una parella perfecta. Una parella que gosa fer-nos somiar que no som al metro d’una Barcelona closa i falsament cosmopolita. Emmirallada en el propi melic i prepotent. Si no que som instal·lats en un local habitat per ànimes bessones, per orelles i sentiments oberts i agermanats.
