Sóc un aficionat al futbol de gamma mitja-baixa. És a dir, no vaig al camp, però m'agrada seguir els partits del Barça per la tele, cosa cada vegada més difícil, almenys en obert, en català i "de gratis" (ja sé, estava mal acostumat). Com que aquest any no he seguit el dia a dia del Barça, m'està superant tot el que sento i veig aquests darrers dies al voltant dels jugadors i sobretot del president.
Laporta va agafar el club en una situació lamentable económica i esportivament, i en tres anys el va portar fins a una respectable salut econòmica (diuen), dos títols de lliga i una copa d'Europa. El que després va passar ja no ho sé, i és bastant inexplicable.
Laporta va agafar el club en una situació lamentable económica i esportivament, i en tres anys el va portar fins a una respectable salut econòmica (diuen), dos títols de lliga i una copa d'Europa. El que després va passar ja no ho sé, i és bastant inexplicable.
La tendència d'aquest país a trobar caps de turc i a cremar-los a la foguera pública comença a fer una mica de por. El president del Barça està pagant segurament una manera de fer que en alguns moments d'èxit no va cuidar prou. Està pagant protagonismes preelectorals a deshora, actituds una mica xulesques, mitges veritats per tapar el curriculum de parents ... però tot això, que voleu que us digui, forma part d'aquest "nostre pa de cada dia" que hem muntat al voltant de l'esport i sobretot del futbol.
El que fa por és el que s'amaga darrera tanta visceralitat i mala llet. La incapacitat, per part de molts, per articular judicis més o menys equitatius, i amb una certa (ja sé que parlem de futbol i futbol és passió!) una certa racionalitat. Aquest tipus d'escenaris d'indignació cega, fa que apareguin de cop, personatges que se n'aprofiten, que canalitzen tota la mala llet i que son elevats al càrrec amb la mateixa rapidesa que al cap d'un temps son defenestrats. Laporta pujà en part així i ara li toca el rebre.
Però no sé si aquest és el millor camí per generar projectes a mig o llarg termini. Envejo equips com el Manchester amb entrenadors d'anys capaços de dirigir canvis de cicle des de dins i sense fer destrosses. Serà el Mediterrani, o serà potser que el futbol, com més va és més lloc de manifestació de tanta frustració col.lectiva. Ara li ha tocat al Laporta, d'aquí un temps li tocarà a un altre, i així anar fent. El que desitjo però és que això sigui només "coses del futbol", i no una metàfora del país, perquè sinó estaríem ben arreglats.
