La presentació d'una novel·la 2.0 és diferent a la d'una novel·la 1.0. Però la presentació de la primera novel·la 2.0 de la literatura eròtica catalana és diferent a la d'una novel·la 2.0 normal i corrent. Dimecres vaig assistir a la presentació d'Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos), dels pares del bloc Mireia, que són una parella de professors de secundària de Benavarri, a la Franja de Ponent, en Manel Riu i la Mir Roy [Els autors del bloc de sexe i política Mireia surten de l'armari]. L'home del temps de TV3 Francesc Mauri i la periodista de COMRàdio Mònica López van participar en la presentació, juntament amb l'editor blocaire de Cossetània Jordi Ferré [Els seguidors de la Mireia van poder conèixer els autors del bloc i del llibre]. En Manel i la Mir es van desvirtualitzar a la llibreria Catalònia, envoltats de fidels lectors del seu lector, admiradors secrets i blocaires de tota mena: polítics, personals, catxondos... La presentació de la primera novel·la 2.0 porno va servir per descobrir el per què de tot plegat. Els dos profes van crear el bloc premeditadament, sabent que acabarien fent una novel·la, i que volien que la protagonista fos l'autora fictícia i inventada, és a dir, la Mireia. Un personatge que va causar sensació a la blocosfera, en plena excitació estatutària, amb les seves calcetes —sortejades entre el públic en l'acte de dijous—, el seny cony que es diu Carlitos —que no es va sortejar—, les seves preferències sobre el sabor del semen... i els personatges que l'envoltaven. Amb els seus xats i les seves entrevistes. Amb les seves complicitats amb altres internautes, etcètera. Si seguies el bloc, no et pots perdre el llibre. Si has sabut de tot això arran de la sortida del llibre, ara és el moment d'enganxar-t'hi. Què passarà amb la Mireia després del llibre? Dijous ens van dir que moriria el personatge.
[Mireia: Novetats i agraïments]
[Mireia: Novetats i agraïments]
en qualsevol cas, hi ha frikis que hem sortit de l'armari, i no ens estem de celebrar-ho (el dia de l'Orgull Friki és este diumenge!). I no és motiu de vergonya, sinó d'orgull. Quan dominem el món (que ja falta ben poc) sabràs què vull dir...