Aquell matí va ploure tant com va poder. Feia molt temps que no es veia ploure així, fins hi tot el país estava en alerta roja per la sequera extrema i el govern començava a fer talls en el subministrament d’aigua dos o tres cops per setmana. La situació era límit i segurament aquella pluja aniria d’allò més be pels embassaments del país, almenys ajudaria a minvar l’alerta i podria continuar dutxant-se dos cops al dia. Com podia ser que el govern del país pretengués convertir-los a tots en uns bruts pollosos?, es preguntava. Els escollim perquè ens solucionin els problemes i no perquè ens en donin més aquests polítics, exclamava amb ràbia.
A fora seguia plovent cada cop amb més força i els carrers s’havien convertit en improvisades rieres. El caos circulatori era total, els conductors havien oblidat com conduir amb pluja, de fet, feia tant que no plovia que els parabrises de molts cotxes ja no funcionaven. Els vianants no portaven paraigües, els últims que havien vist a casa devien ser dels avis, i anaven pel carrer xops de cap a peus.
Amb aquell dia tant lleig no venia gens de gust sortir de casa, així que trucà a la feina i és feu passar per malalta, no era pas la primera vegada que ho feia i no sentia cap mena de remordiment de fer-ho, tots ho feien, i a més els "jefes" eren uns cabrons explotadors que tan sols miraven per la caixa i no tenien el més mínim detall amb els treballadors. Havia estudiat ciències econòmiques a la UB però treballava de caixera al Carrefour, almenys no tenia que pensar gaire i al final de mes tenia el sou assegurat, i a fi de comptes treballava amb números i tocava bitllets com els banquers, i la seua era una gran empresa multinacional.
Va sentir desig de prendre una dutxa calenta, tanta aigua fora i aquell dia tant lleig la tenien destemprada. Va obrir l’aixeta i no en sortia ni gota. Com podia ser que amb aquella pluja encara continuessin amb les restriccions? Amb quin cony de país vivia? Estava tant disgustada, i enrabiada alhora, que va agafar un atac d’ansietat com no havia tingut des de que els seu marit la va deixar després d’aquelles malaurades vacances a Salou. Havia hagut de passar moltes tardes a cal psicòleg per superar el trauma, però finalment havia admès que era molt millor viure sola que mal acompanyada. Disposava d’unes pastilles d’emergència per a recaigudes i potser seria bon moment de fer-ne ús donat l’estat de nervis en que es trobava.
Va passar la tarda anant cada mitja hora al bany, a obrir l’aixeta de la dutxa, però res de res, seguia sense sortir-ne ni gota, i cada viatge una pastilla a l’estómac!
Quatre hores després s’havia engolit totes les pastilles d’emergència i començava a notar una certa somnolència, tal i com és descrivia en el prospecte del medicament, però també molta suor i un fort dolor de cap.
Va tornar a la dutxa, perquè creia haver sentit soroll d’aigua, però segurament era imaginació seva. No podia més, necessitava un bany, però es trobava tant malament que no podia ni caminar. Va decidir estirar-se dins la banyera, amb el telèfon de la dutxa dirigit al cap per quant arribes l’aigua, de fet no podia tardar molt, i poc a poc va anar quedant-se dormida, profundament dormida i drogada.
L’endemà al matí, la dona de fer feines, va trobar-se la casa inundada d’aigua, i el cadàver de la mestressa, dins la banyera. Els metges van comunicar el dia següent a la família el resultat de l’autòpsia, havia mort per sobredosis de pastilles antidepressives, i no pas d’asfíxia. I va ser per a ells tot un consol. Hauria sigut una vergonya insuportable que hagués mort ofegada a la banyera de casa en temps de sequera extrema.
