esduralacondemna |
dissabte, 10 de maig de 2008 | 19:52h
He triat be el cap de setmana per quedar-me a casa treballant. On s'és vist 2 dies seguits plovent? I encara dura.
Mentres a fora tot queda ben xop, això del blog s'està quedant més eixut que un bacallà... tant que hi escrivia al principi i tant poc ara... A més a més, abans em llegia regularment uns quants dels bloguers de can vilaweb, i ara, francament, ja no sé si hi mantenen actius els seus blogs o ja han escurat la darrera gota d'inspiració i ho han deixat córrer. Tant de bo que no, n'hi havia de bons. En fi, és ben bé que comences per no escriure un dia i et trobes que fa 1 mes que no dius ni mu. I a sobre tampoc és que no hi pensis... el que passa és que no trobes res per dir, i això encara et mortifica una mica més. En fi.
Per fer un update de les coses que havia anat explicant aquests darrers mesos, per si hi hagués algú -ho dubto- que s'hagués quedat amb l'intriga... direm quatre notes de com va l'assunto. Segueixo treballant en aquell joliu hospital de davant d'un bonic polígon de vivendes paralelipipèdiques peribarcelonines. He estat temptat pel "reverso oscuro", els qui maneguen la pasta, i m'ho estic rumiant, ves que no faci el salt i hagi de passar pel Zara a comprar americanes... També vaig explorar altres possibilitats de fugida que no semblen massa prometedores. Això sí, després de repetides negociacions de passadís força absurdes, hem aconseguit ser traslladats a un despatx moooolt millor que el zulo on ens trobàvem els meus companys i jo. Té finestres, mireu què us dic... Ahir sabia que estava plovent sense necessitat d'anar d'excursió i pregar perquè cap xorisso em fotés el portàtil. Per què sí, tenim porta amb clau! Una porta que s'obre d'una patada de iaia escarrancida, però porta amb clau en definitiva...
I per la resta tot bé, l'arqueòloga fa poc d'arqueòloga i més de professora d'alumnes que mai hagués pensat que pogués tolerar -i que ara van i li agraden. També fa de cuinera de peixos bastant notables, cosa nova en ella també. I jo em dedico amb notable intensitat al món de la fotografia amb un fotoblog -amb molt poca lletra, això sí, no sóc TANT Judes- i el friquisme a arribat a l'extrem que fins i tot ens dediquem a revelar-nos carrets en blanc i negre nosaltres mateixos.
I de tant en tant em ve una imatge de Nova York, i penso que m'agradaria que marxéssim cap allà un parell d'anyets... cagun dena, aquesta espina ens la treurem un dia. Paraula!
Una salutació molt cordial.
PS: Vés desant-hi cosetes, caram !