Els lectors ja deuen haver notat que estic especialment atent a qualsevol indici de sobiranització a CiU. A l'apunt d'aquest matí em referia a la crònica que va fer Carles Puigdemont via Twitter de la presentació del llibre de Quico Homs. La premsa també recull l'acte i cadascú en destaca allò que li sembla més rellevant. El Punt, per exemple, en una crònica d'Emili Agulló, diu citant Mas que “si el TC retalla el text «ens adonarem que la via estatutària ha tocat sostre i ens haurem de començar a espavilar per trobar una nova sortida». En aquest darrer supòsit, el president de la federació va advocar per «saber quins partits estan disposats a recuperar i assumir els objectius nacionals» de la redacció inicial aprovada el 30 de setembre del 2005 a la cambra catalana, amb el suport de CiU, el PSC, ERC i ICV-EUiA.” Realment toca això ara?
No és una contradicció flagrant dir que la via estatutària haurà tocat sostre en cas de retallada del TC i proposar la recuperació de l'Estatut del 30-S com a solució? CiU mateixa ens recorda el paper que hi va tenir el PSC presentant esmenes l'endemà. Què els fa pensar que ara l'acceptarien? No seria únicament per evitar la consulta netament autodeterminista? Des de l'Avui, Lluís Bou escriu que Mas “va proposar un front dels partits disposats a recuperar i assumir els "objectius nacionals" del projecte d'Estatut tal com es va aprovar al Parlament el 30 de setembre del 2005, abans de ser negociat amb el govern socialista i el PSOE”.
Un cop més, algú es pot emocionar o alarmar, com pretenia ahir Puigdemont, i veure cert sobiranisme quan Mas parla d'esgotament de la via estatutària. Fins i tot un servidor para orella. Però després vénen els embarbussaments i enfarfegaments: “Mas considera que aquells objectius, de clar to sobiranista, haurien de ser ratificats. I després s'haurien de negociar sense necessitat de cap reforma estatutària, sinó per la via directa de la delegació de competències estatals que preveu l'article 150.2 de la Constitució.” Per favor, si us plau, please, s'il vous plait, bitte, per favore (etc.): no maregem més la perdiu i plantegem de manera nítida i comprensible allò que cal! Si la via autonomista ha tocat sostre, apostem per l'estat propi. Proposem una declaració d'independència, si cal prèvia consulta popular perquè tingui més força, i anem per posar-nos d'acord per ser bons veïns. Si els sobiranistes de CiU no reaccionen a aquesta tebior i indefinició, si no es comença a visualitzar una alternativa independentista de cara al congrés de CDC de juliol, em temo que el partit perdrà el seu últim tren. Amb un article tan bo i clar com el de Cardús, m'estalvio de dir res més. Llegiu-lo, però permeteu-me que en destaqui un parell de frases:
“I si -hi afegeixo jo- l'opció federalista és la que precisament hem acabat d'enterrar amb l'actual fracàs estatutari i amb la corresponent expulsió de la política activa del president que més hi va creure i més a prop ho podia tenir, Pasqual Maragall -l'últim si no l'únic federalista del PSC-, doncs resulta que d'opcions ja només en queda una.”; “ja no n'hi ha prou sabent cap on volem anar, sinó que necessitem la llista dels que es comprometin a anar-hi”;
Un nou epíleg sobre en Franki: Salvador Cot s'afegeix no només a la denúncia de la desproporció de la sentència i del paperot que han fet alguns, sinó que també qüestiona la legitimitat de l'Estat i la seva qualitat democràtica. En Franki acabarà sortint de la presó, però l'Estat haurà quedat, un cop més, ben retratat.
I acabo amb un elogi de l'incombustible Moisès Rial i de la Berguedasfera, que han estat notícia a l'Avui.
Vinga, rés més!
Salut i independència!
plait, bitte, per favore (etc.)