El dia de Nadal de l'any 1919 va ser un dia trist a casa dels meus pares i en el cor de la meva Pilar. L'endemà, el dia de Sant Esteve, emprenia el meu viatge cap a França a la busca d'una vida millor.
Feia unes setmanes que havia rebut una carta del meu bon amic Manre, que havia "fugit" de Tamarit ja feia uns quants anys. En la carta em deia que a França, acabada la I Guerra Mundial, necessitaven mans i braços joves i forts per reconstruir-la. El meu primer destí seria Verdún. El meu amic m'havia aconseguit feina, molt ben pagada, en la neteja, molt perillosa, que s'havia de fer dels llocs on havia succeït la batalla de Verdún.
El divendres 26 va clarejar fred i boirós, una boira pixanera que et deixava calat fins als ossos. A les vuit del matí travessava l'Hortas o l'Arbolera, com també li diem a aquest passeig al mig del poble, i em dirigia al bar Casa Juanet des d'on eixien els cotxes de línia que anaven a Lleida. Mentre passava pel costat de la font, que presidia el passeig i em calava la gorra fins les orelles, vaig veure a la meva Pilar, menuda, petita, que ja m'esperava al costat de la porta del bar.
Ens vam acomiadar en silenci, jo mai he estat home de moltes paraules, l'un al costat de l'altre agafats de les mans glaçades. Els ulls plorosos d'ella denotaven la por a un incert futur, un futur que ens espantava a tots dos.
-Tornaràs Antonio? -vaig sentir que em deia quan ja pujava al cotxe de línia.
-Tornaré per casar-nos, no ho dubtis -li vaig respondre amb la veu tremolosa.
Els seients de fusta dels vagons de tercera del tren, quan el vaig agarrar a Lleida, estaven plens de dones amb mocadors de fardo i homes que feien petar la xerrada entre el fum amarg de la picadura. Vaig col.locar la maleta de fusta, el meu únic equipatge, sota el seient, que la pugués tocar amb els peus.
El tren va emprendre la marxa a petites empentes el que ja feia preveure que el viatge es convertiria en un trajecte inacabable, ple de fum, grinyols, olors a menjars rescalfats, plors de criatures, xiuxiuejos i riatlles de les dones... Si tot anava bé el tren em deixaria divuit hores després a Le Pertús.
Eren les cinc del mati del dia 27 de desembre de 1919 quan a una frenada llarga i estrident acompanyada d'un sospir afeblit al que li va seguir el silenci més absolut, com si la màquina s'hagués mort de cop i volta, em va despertar. Encara era de nit havia arribat a Le Pertús.
Tenia fred i gana, durant el viatge havia menjat una mica de cansalada i formatge que portava dintre de la maleta, però sobretot tenia fred, estava tremolant. Al final de l'andana vaig entreveure el que semblava un bar. Era la cantine de l'estació. Damunt la porta d'entrada hi havia escrit Chemin de fer, vaig intuir que aquell era el nom del bar, però no sabia el que volia dir. Aquí i en aquell moment em vaig sentir emigrant, estranger en un país estrany per primera vegada. Dintre de la cantine el parlar de la cantinera, vaig suposar que seria francès, m'ho recordà un altre cop.
Assegut al costat de la única estufa de llenya que hi havia en tot el bar, amb un tassa de café amb lleit ben calent entre les mans estabornides pel fred, vaig tancar els ulls en un intent de dormir una estona. Encara m'havia d'esperar quatre hores abans no sortís el tren cap a Verdún, on m'esperava el meu amic. Però la por, l'angoixa de pensar que potser podria perdre el tren, em va mantenir despert. Fora havia començat a nevar.
