Tot i que encara falten unes quatre hores perquè s'acabi el termini (segons quin sigui el fus horari dels organitzadors) i que l'últim que es perd és l'esperança, sembla que la candidatura d'estatpropi.cat es quedarà a les portes de poder participar en la final del 21 de maig a Barcelona. Al moment de redactar aquest apunt és a la posició 17, però sembla difícil que pugui avançar les posicions que té per davant. En qualsevol cas, quedar dissetens entre prop de dues-centes propostes de tot Europa no és res que es pugui menysprear. Esperem que la notícia publicada per Vilaweb ajudi els qui encara no sou usuaris de Facebook a fer-vos-en i votar per estatpropi.cat. A Facebook la posició és molt més destacada: entre tercers i quarts.
Però aquesta no és pas l'única línia d'informació que segueix l'independentisme, ni molt menys. Ja fa temps que aquestes línies s'amunteguen en un procés de tensió creixent amb una única direcció. El cas de Francesc Argemí continua generant indignació i solidaritat. Cada cop més blocaires s'hi refereixen (a Sabadell, al bloc d'Àlex Corretgé, al Cau d'en Toni Hermoso, al bloc d'en Víctor Puntas, etc.). Però no només blocaires. Gent com en Jordi Basté, en Josep Maria Terricabras o fins i tot en David Madí se n'han queixat. L'Avui reprodueix una carta de Jordi Príncep; el mateix diari recull la penjada de la grua de la Sagrada Família;
També és actualitat la qüestió del finançament. Més enllà de l'acord que al final es pugui assolir, és evident que aquí hi ha una batalla política. Avui a L'oracle d'en Graset el professor Tremosa s'ha llançat de cap a la piscina, com ha dit ell, i ha pronosticat la possibilitat que Castells acabi presentant la dimissió, una opció que jo mateix em plantejava el passat 29 d'abril. I és que la pela està encenent moltes alarmes; com en Joan Oliver, que diu que “es veu que a Madrid no tenen pressa per deixar de pispar-nos tres mil euros anuals a cada català”; o com l'editorial del mateix diari Avui.
I a l'apunt d'aquest matí ja em referia al llibre d'en Carod. En Moisès Martí se m'havia avançat en la queixa a Coscubiela i en Drake em diu en un comentari que volia escriure el mateix. El Singular Digital parla del llibre i contribueix al debat, que d'això es tracta. Tribuna Catalana, també. (Per cert, si passeu pel digital de can Sellarès llegiu les informacions sobre la crosta socialista, sobre Vallverdú i sobre Fem Cat). Més enllà de les lectures congressuals (que no desmereixen el llibre), els mitjans en destaquen algunes frases: “Jo no vull ser independentista; el que vull ser és independent” o “arribarà abans l'estat que la nació”. Frases com aquestes no són pas boutades sinó qüestions recurrents de la reflexió independentista que han d'arribar als qui encara no ho tenen clar; si desqualifiquem Carod ens llancem pedres a la teulada. No aniria malament que, des del respecte que es mereix el vicepresident de la Generalitat i la persona que ha permès haver portat Esquerra als vint-i-tres diputats, es debatessin les seves idees. Comentaris com el de Joan Coscubiela o alguns altres em mereixen un rebuig frontal, sense pal·liatius. I, per cert, no us perdeu l'entrevista de Vilaweb.tv és clar!
Al que anava. Parlo de vàlua, no de coratge. Del valor que prenen les respostes contra abusos judicials; diria que ja no sonen tant estranyes. Ara només faltaria que es generalitzi la consciència de la situació i gravetat, i que hi hagi alguna passa important per part dels qui han de vetllar per la seguretat ciutadana des de les administracions o llocs de representació. I no crec que puguin anar i anar fent més vistes grosses.
Els dos detalls de que et parlo són un altre valor. Que es parli d'independència, independentisme, i de projecte polític, sense que apareguin mil i un dimonis que fins fa ben poc inundaven l'ambient és tot un èxit, fruit de molt picar pedra, no casual ni fenomen espontani. Penso que menystenir-lo és signe d'ingenuïtat, com a mínim.
No tenir present la guerra intel·lectual, la guerra mediàtica, i el treball que en aquesta ha fet Carod Rovira, és cosa de poca cura i atenció als problemes als que ens hem anat enfrontant. Tot i que crec que pot fer despiste, però poca cosa més.
La força la vaig veure més bé encara en uns minuts de tertúlia-notícies (em sap greu però no sé el programa, estava de visita i només puc dir que era al Quatro cap a les dues de la tarde).
Aquesta és la segona cosa que et volia comentar. Impressionant el to despectiu, i el salt de notícia encara ho va deixar més clar. Hi ha a qui molesta molt, i es respirava una agressivitat contra Carod Rovira que només entenc com a cua d'inèrcies; un nou llibre no els donava per tant, encara que sigui "2014".
El que veig aquí és clara la tria entre model de súbdits i model de ciutadans. Si es veu i ho tenim clar diria que la tria és clara.
M'agrada com acaba la notícia a tribuna.cat:
"(...) Aquest llibre és un intent de reformulació del sobiranisme perquè pugui
esdevenir majoritari en una societat moderna, plural i complexa com és
la nació catalana en construcció. El lector hi trobarà una proposta
concreta i un full de ruta, amb data fixada, l'onze de setembre del
2014. Sembla lluny però es aquí a la cantonada. Som-hi, doncs!"