El maig del 68, em refereixo al que s'anomenat Revolució, i que segurament va ser el primer moviment global anti-autoritaritat (ara els anomenaríem anti-sistema), del segle XX, i que va acabar amb més autoritarisme i repressió a tot el món, va aportar, sense cap mena de dubte, coses positives i fonamentals per les generacions d'avui, com per exemple l'Estat del Benestar, entre d'altres. Però també ens va deixar un llast per herència que condiciona el nostre progrés com a societat, o al menys el condiciona en el temps.
Avui en dia, alguns nostàlgics de la gauche divine (en realitat eren fills de papà), encara ens recorden alguns dels eslògans i consignes que els estudiants pintaven en les parets dels edificis de Paris i que cridaven a viva veu en totes les manifestacions com: Il est interdit, d'interdire (prohibit, prohibir); l'imagination au pouvoir (la imaginació al poder); soyez réalistes, demandez l'impossible (sigues realista, demana l'impossible); sous les pavés, la plage (sota les llambordes, la platja), etc... com si aquestes consignes fossin les responsables del model de la nostra societat actual, sense adonar-se que ells mateixos quan deien: dire "non" c'est esthètique et revolutionnaire, dire "oui" est vulgaire et réactionnaire (dir no és estètic i revolucionari, dir sí és vulgar i reaccionari), eren i són co-responsables de una de les pitjors herències del maig del 68, la cultura del no.
Una cultura del no que avui està arrelada a gran part de la societat del nostre país, i de la que malauradament hi participa una bona part del govern de Catalunya.
La memoria clarament és selectiva, els membres de la Gauche Divine que estan celebrant el maig del 68. Ignoren la Primavera de Praga, en què els tancs soviètics van esclafar les ansies Txecoslovaques de llibertat. Que va fer se al mateix temps. Igualment les percepcions són diferents i segur que trobaràs algu que et justificarà o relativitzarà la segona.
Al cap de 40 anys del Maig del 68, gran
part de la societat catalana sembla instal·lada en una de les pitjors
herències d’aquella revolta de fills de papà: la cultura del no. Els
estudiants proclamaven que sota les llambordes del Barri Llatí hi havia
la platja, que estava prohibit prohibir i que el més realista era
demanar l’impossible. I afirmaven que dir “no” era estètic i
revolucionari, mentre que dir “sí” era vulgar i reaccionari. El general
De Gaulle va saber copsar l’essència d’aquell moviment amb una sola
frase: “”Reformes, sí; pixar-se al llit, no”. Malauradament, no tenim
cap De Gaulle a Catalunya.