Xàbia, 1 de maig de 2008
Comence a escriure
amb l’emoció enganxada encara al cos després d’una nit memorable.
Xàbia rebia un any més el Xàbia-Folk, festival que organitza la branca meridional de l’Associació Tramús que tinc l’honor de presidir. La proposta estrella del festival era una actuació d’Oskorri acompanyats de La Romàntica del Saladar que, d’aquesta manera, ocupava el lloc que havia ostentat la Banda Municipal de Bilbao en el darrer disc enregistrat per la històrica formació basca, Banda Band (Elkar, 2007) —treball molt semblant al que realitzà Al Tall amb la Banda Simfònica Unió Municipal de Torrent (25 anys en directe, Picap, 2001).
Una Romàntica del Saladar, cal matisar de seguida, convenientment reforçada amb una selecció dels millors músics de vent de la contornada dirigits per Héctor Buigues.
L’expectació
generada era immensa i el Xàbia Folk, desplaçat a una carpa en la Plaça de la
Constitució per les obres de remodelació de la Plaça de l’Església, anava a
batre tots els seus registres de públic amb vora un miler de persones
abarrotant el recinte. (continua)
El concert engega amb “Gu gaituzu Oskorri” —“Aquí teniu a Oskorri, / blanc verd i roig, / hem vingut de bon humor / per alegrar el personal”— amb la Romàntica sonant a banda i amarant-ho tot de sentor a festa i celebració popular. Ja no tornarà a sonar així fins al bis, amb l’imparable “Furra, furra”. Entre el pròleg i la coda, la banda es dissol en el so Oskorri, deixa de ser un acompanyant ornamental i pren un paper orgànic totalment fos en la sonoritat global. Un mèrit que caldrà atribuir a l’autor dels arranjaments, Hilario Extremiana, que ha omplert les músiques d’Oskorri de paraments i brodats, de delicades sanefes i subtils filigranes. La Romàntica hi encaixa com anell al dit: han treballat molt dur i se’ls veu còmodes entre les intricades partitures. No hi ha cap senyal d’encarcarament nerviós, motiu pel qual aconsegueixen que emergesca, des de bon començament, la principal plusvàlua del seu quefer musical, que no és la tècnica ni l’expressió, sinó el caràcter. Oskorri els ho posa fàcil: en comparteix el caràcter i, a sobre, funciona com una màquinaria de precisió. De precisió tècnica i de precisió expressiva: dominen el tempo com poques vegades hem vist en directe i dominen la sentimentalitat amb una saviesa que no pot ser imputable només als seus vora quaranta anys d’experiència.
Havien començat lleugers i festius, però després de la presentació de Natxo de Felipe, que parlarà tot el concert en valencià de Xàbia —“com a bascos que som, sabem que és millor un mal valencià que un bon castellà”—, es posen súbitament transcendents i aborden un dels temes més antics i més bells del seu repertori, “Emazurtz”, un dels textos de Gabriel Aresti que musicaren per al seu primer disc Gabriel Arestiren oroimenez (1976). Després vindrà “Forjarien kanta”, altra vella cançó treta del repertori de les vagues del metall d’Eibar —“Si no ens donen la raó / si no ens la donen per les bones / cremarem la fàbrica / i la casa del patró”—, i “Desertore batendako burkoa”, el coixí del desertor, una de les seues darreres grans cançons, negació de les solucions armades als conflictes, cant de dolor i esperança. El concert agafa aquí una sumptuositat inesperada amb els arranjaments primorosos d’Extremiana, la interpretació ajustadíssima d’Oskorri i la Romàntica disparant tota l’artilleria sentimental del seu atapeït polvorí.
El vigorós tractament de “Argi oilarrak” preludia altra efusió d’emotivitat: “Adios, ene esposa”, cançó que descriu el comiat d’un novençà a la seua amada en marxar al camp de batalla extreta del mateix disc (Ura, 2000). La tàctica es estovar el públic abans d’enfrontar-lo al batec criminal de “Gerradantza bakerako”, trencaclosques rítmic que alterna compassos de 5/8, 3/4, 2/4 i 1/4 sense més lògica que la que el propi tema imposa, i veritable pedra de toc que la Romàntica supera amb solvència i lluïment.
El concert s’ha convertit ja en una muntanya russa que va ascendint i descendint a velocitats de vertigen: el lúdic “Bitkaipourri” dóna pas a l’emocionant “Aita gurea”, parenostre laic dedicat per Natxo de Felipe al seu pare quan aquest va faltar; Xabier Zeberio, impecable tota la nit amb el violí, ha tret la nyckelharpa i Josu Salbide fa ara el mateix amb l’alboka per iniciar “Gipuzkoako buelta” que precedeix a “Arin bero”, “Ezin erran nizun hitzez” i “Negu Minean”, poema de Patxiku Perurena musicat per Antón Latxa. Entre tant, Bixente Martínez es marca un solo de guitarra elèctrica contingut i sensual que sorprén per la naturalitat amb què s’amalgama amb la resta de l’aparell orquestral.
La nit s’enfila aleshores coster avall amb la traca final: “Lamikizko sukaldaria”, “Umepourri” —barreja de temes procedents dels seus tres discos dedicats al públic infantil— i, com a bis, el ja citat “Furra, furra”.
Què més podem explicar? El públic crida d’entusiasme i satisfacció, mentre al backstage es vessa la felicitat: Oskorri i la Romàntica comenten la jugada amb rostres somrients i cansats. Nosaltres ens limitem a constatar, commoguts, que tots els amics que ens hi congreguem compartim un mateix espurneig als ulls.
Quin gust! Quin bon gust per als amics de la Romàntica!