enricborras |
dimecres, 30 d'abril de 2008 | 19:45h
El
cosí Enric a Tarragona (maig del 2007)
La
pitjor notícia m'ha arribat per un missatge al mòbil
minuts abans de les cinc d'aquesta tarda: «ya está»
ha estat el lacònic text tramés per la Txari. Així
que he pogut he aturat el vehicle que conduïa i he telefonat a
l'esposa del meu cosí Henrike; entre plors m'ha comunicat que
s'havia mort a l'hospital de Vitoria-Gasteiz (Araba, Euskal Herria)
on l'Enric era ingressat des del passat dilluns 21 d'abril.
Fa
deu dies, hores abans del darrer ingrés hospitalari del cosí
Enric, encara els vaig passejar —a
ell i a la Txari— per
Collserola: Les Planes, Vallvidrera, el Tibidabo... Havien arribat de
bon matí en avió directe des de Vitòria per a
visitar-se a la consulta del metge homeòpata al barri de Sant
Gervasi de Cassoles (Barcelona). Després de dinar els aní
a cercar i, abans de dur-los a l'Aeroport del Prat, li vaig demanar a
l'Enric si li plauria donar un tomb. Malgrat el seu cansament ben
visible, assentí; dues hores impagables que han estat les
darreres que podré ser al seu costat en vida.
Carregats
dels medicaments receptats que la Txari comprà a una coneguda
farmàcia de Barcelona, a les set de la tarda passaven pel
control de la Terminal C de l'aeroport. A través dels vidres
que m'impedien l'accés a la zona d'embarcament, encara vaig
llambregar per últim cop al meu cosí, mig estirat en un
banc a l'espera d'accedir a l'avió. Estava molt cansat i patia
una severa deshidratació, causada pel maleït càncer
que ens l'ha matat. Aquella tarda, quan el vaig veure, el color de la
pell de la seua cara em va alarmar, vaig dir-me al pensament «noi,
et veig molt fotut».
El
desenllaç de la malaltia ha estat cruel com fulminant el seu
curs, nou mesos a tot estirar. Si fa no fa com passà amb el
meu pare —que li era padrí
a l'Enric, d'ací el nom—,
amb la diferència que el cosí s'ha mort als seixanta-un
anys acabats de fer, tres anys més jove que el meu pare, amb
qui tant s'estimaven. Henrike
Knörr ha deixat una vasta
obra, dedicada a l'euscara i al País Basc on hi
ha viscut des dels sis anys, sense oblidar mai però el seu
origen català i el pregon amor a Catalunya, la terra de la
seua mare Teresa. També ha deixat una noia, Iruri, i dos nois,
Garicoitz i Eneko, i el primer nét, que el feia molt feliç.
Avui a Catalunya i a Euskal Herria plorem la desaparició d'un
gran home. Sempre seràs al meu pensament, estimat Enric.
Els
portals dels diaris bascs aquesta tarda ja posen a portada la mala
nova de la seua mort:
Garikoitz Knörr| Adreça electrònica |
diumenge, 4 de maig de 2008 | 01:05h
Benvolgut Enric:
Ja et vaig agrair personalment aquestes línies que li has dedicat a mon pare, però volia tornar a donar-te les gràcies amb aquest comentari.
Fins aviat,
Garikoitz Knörr
Vitòria-Gasteiz, País Basc
Robert Surroca i Tallaferro| Adreça electrònica |
dijous, 1 de maig de 2008 | 12:42h
Benvolgut Enric, quan marxem el que ens queda es el record que em deixat a parents i amics, o sigui les persones que ens han estimat i a qui hem estimat. Un cosi que es capàç d'inspirar-te aquestes paraules pot marxar amb la joia de l'impacte que ha produit entre els que han tingut la sort de tractar-lo. Que ens esperi molts anys i per a tu el meu condol. Robert
Homenatge als maulets valencians de nació catalana que junt amb el general Basset defensaren la capital de Catalunya fins al darrer alè l'Onze de setembre del 1714
Informació esbiaixada? sí. Discurs sectari? sí. Aleshores, si és com la resta de mitjans, per què m'interessa? Dóna veu als més desvalguts, als sense-poder; això ho valoro. I és útil per a contrastar
Ja et vaig agrair personalment aquestes línies que li has dedicat a mon pare, però volia tornar a donar-te les gràcies amb aquest comentari.
Fins aviat,
Garikoitz Knörr
Vitòria-Gasteiz, País Basc
Robert
Salvador Molins, Berga.