El Partido Popular està fent el canvi que se’n diu, com si fos un adolescent que passa a edat mig adulta. Què vull ser de gran? Haig de matar el pare? Què fan els meus amics del veïnat? Amb què coi m’identifico? La disputa soterrada però airejada entre Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre pretèn amagar-se rere etiquetes ideològiques. És paradigmàtic. Ve un congrés i és moment de “debat d’idees”, diuen, quan només volen discutir qui ha d’anar aquí o allà. Aguirre es declara liberal i a més titlla al seu rival de socialdemòcrata. Que lleig. Aquestes coses es parlen a casa i cara a cara, no de qualsevol manera i amb tothom mirant.
El majestàtic Valentí Puig en un article el passat Sant Jordi ens recordava que l’aposta –i obtenció- de progrés de Ronald Reagan i Margaret Thatcher no es podria entendre sense la juxtaposició de liberalisme i conservadurisme. El gran poeta defensa la seva tesi, l’horitzó d’entesa del liberal-conservador. Tot plegat molt britànic. Fóra meravellós tenir l’opció de parlar clar, però no es pot tal i com subratlla Valentí Puig a ABC “el primer compromís en un debat d’idees és donar suport a les normes de la semàntica”. I el PP s’amaga en el joc dels noms. També ho fa el Govern de la Generalitat amb “les captacions temporals d’aigua” o els “aularis externs”, però això és una altra història.
Friederich Hayek digué que no es podia parlar de liberalisme com un bloc homogeni. És a dir, un no és liberal i prou perquè dintre de la familia cadascú tira per la seva banda. Calen matisos. No val recitar noms i etiquetes per a confondre el personal. El matís, però, cal guanyar-se’l, estar disposat a pensar i a innovar. Coneixem els liberal-conservadors, inclús liberal-demòcrates. A Espanya tot de nom, de fets pocs, i a Europa mig continent no saben de què els hi parles. Però els que els alts dirigents del PP –que són als que els hi toca rebre ara- han de veure que llençant-se etiquetes sobre els altres no assoliran res. Bé, sí que es desprestigiï encara més el veritable debat polític o ideològic. A més mediocritat en el sistema polític, menys idees o paradigmes a defensar. I d’això viuen tots els partits, tots, ja s’ho faran.
Els grans polítics europeus contemporanis –Blair, Sarkozy, Merkel, Rasmussen- no han tingut por de la semàntica, l’han fet jugar al seu equip. La política o la fas o te la fan, com deia el geni. Quina llàstima haver hagut de parlar del PP per posar exemples, perquè a casa nostra –i per molt que ho vulguin alguns sectors minúsculs dels partits catalans- no hi ha possibilitat d’aquest debat. Ofegat l’eix nacional per un fictici joc de pilota entre dretes i esquerres –que no és una discussió d’idees, ni molt menys, si no de marquèting polític de baix cost- que porta a la centrifugació als catalanistes/nacionalistes els hi queden dues opcions; o deixar passar el temporal per veure que en queda després o bé llevar-se del son dels justos i plantejar a la societat perquè és millor la seva idea, que no és qüestió de banderes si no d’eines. Aquest és el primer debat sí, però no cal renunciar al segon; més o menys Estat, més o menys llibertat, més o menys individu. I és això, cal dir-se el nom del porc d’una vegada.
Jean-François Revel alertà de que “al començament una ideologia és una foguera de creences que, tot i devastadora, pot inflamar noblement els esperits i al final es degrada cap a un sindicat d’interessos”.
El majestàtic Valentí Puig en un article el passat Sant Jordi ens recordava que l’aposta –i obtenció- de progrés de Ronald Reagan i Margaret Thatcher no es podria entendre sense la juxtaposició de liberalisme i conservadurisme. El gran poeta defensa la seva tesi, l’horitzó d’entesa del liberal-conservador. Tot plegat molt britànic. Fóra meravellós tenir l’opció de parlar clar, però no es pot tal i com subratlla Valentí Puig a ABC “el primer compromís en un debat d’idees és donar suport a les normes de la semàntica”. I el PP s’amaga en el joc dels noms. També ho fa el Govern de la Generalitat amb “les captacions temporals d’aigua” o els “aularis externs”, però això és una altra història.
Friederich Hayek digué que no es podia parlar de liberalisme com un bloc homogeni. És a dir, un no és liberal i prou perquè dintre de la familia cadascú tira per la seva banda. Calen matisos. No val recitar noms i etiquetes per a confondre el personal. El matís, però, cal guanyar-se’l, estar disposat a pensar i a innovar. Coneixem els liberal-conservadors, inclús liberal-demòcrates. A Espanya tot de nom, de fets pocs, i a Europa mig continent no saben de què els hi parles. Però els que els alts dirigents del PP –que són als que els hi toca rebre ara- han de veure que llençant-se etiquetes sobre els altres no assoliran res. Bé, sí que es desprestigiï encara més el veritable debat polític o ideològic. A més mediocritat en el sistema polític, menys idees o paradigmes a defensar. I d’això viuen tots els partits, tots, ja s’ho faran.
Els grans polítics europeus contemporanis –Blair, Sarkozy, Merkel, Rasmussen- no han tingut por de la semàntica, l’han fet jugar al seu equip. La política o la fas o te la fan, com deia el geni. Quina llàstima haver hagut de parlar del PP per posar exemples, perquè a casa nostra –i per molt que ho vulguin alguns sectors minúsculs dels partits catalans- no hi ha possibilitat d’aquest debat. Ofegat l’eix nacional per un fictici joc de pilota entre dretes i esquerres –que no és una discussió d’idees, ni molt menys, si no de marquèting polític de baix cost- que porta a la centrifugació als catalanistes/nacionalistes els hi queden dues opcions; o deixar passar el temporal per veure que en queda després o bé llevar-se del son dels justos i plantejar a la societat perquè és millor la seva idea, que no és qüestió de banderes si no d’eines. Aquest és el primer debat sí, però no cal renunciar al segon; més o menys Estat, més o menys llibertat, més o menys individu. I és això, cal dir-se el nom del porc d’una vegada.
Jean-François Revel alertà de que “al començament una ideologia és una foguera de creences que, tot i devastadora, pot inflamar noblement els esperits i al final es degrada cap a un sindicat d’interessos”.
