Nova etapa: Independència és pedagogia

El Congrés d'ERC de Juliol ha d'iniciar una nova etapa dels seus cicles polítics si vol reemprendre el camí del creixement. Perquè si guanya la candidatura Puigcercós-Ridao continuarà la decadència. Perquè el seu diagnòstic de la crisi és totalment equivocat i la seva teràpia empitjorarà la situació. Carregar la culpa de la davallada electoral a Carod-Rovira com van fer la mateixa nit del recompte demostra que les fòbies personals obnubilen el grup de Puigcercós i els sumeixen en una ignorància invencible per analitzar les causes del final del seu cicle. Sense les aportacions de Carod-Rovira, i el seu entorn el discurs polític, la direcció Puigcercós-Ridao serà encara més pobre intel·lectualment i política i s'accentuarà la caiguda d'ERC. Recordem que Puigcercós només ha encapçalat una vegada una candidatura, la del 2000 al Congreso de Diputados i no va superar els resultats de Pilar Rahola: un sol diputat. I Ridao ha assolit el gran èxit de reduir a 3 els 8 diputats que s'havien aconseguit l'any 2004 amb Carod-Rovira encapçalant la llista. És difícil d'entendre que la majoria de l'Executiva i del Consell Nacional no vegin aquestes evidències. Però van ser incapaços d'analitzar correctament els resultats de les eleccions municipals i ara repeteixen la mateixa actitud amb els resultats de les espanyoles. Són incapaços de sortir d'un raonament autista: “nosaltres treballem les 24 hores del dia per al partit i per al país, ho donem tot pel país i no ens mereixem que els electors ens abandonin”.

ERC tampoc recuperarà la implantació electoral amb la tècnica del prestidigitador que s'ha seguit fins ara, Aquesta consisteix en treure's del barret, com si fossin coloms, nous objectius que semblen fàcils per generar “il·lusió”, posant-los en una data el suficientment pròxima perquè sigui creïble i suficientment llunyana perquè no impliqui cap compromís immediat. Mostres d'aquesta prestidigitació són el Concert Econòmic a condició d'un possible Pacte de Govern l'any 2010. La condició del Concert Econòmic l'any 2010 és tant com afirmar que ERC passarà a l'oposició; però els 350.000 electors que s'han abstingut entendran que es pactarà amb qui Puigcercós cregui convenient, amb qualsevol referència vaga al Concert destinada a no ser acomplerta. Si es vol retornar al discurs de l'equidistància com es desprèn de les declaracions de Puigcercòs sobre refer els ponts amb CiU mitjançant Àngel Colom, o les darreres del Conseller de Governació sobre futurs pactes amb la coalició catalanista,, la situació esdevé patètica i la caiguda en les properes eleccions catalanes serà descomunal.

També forma part d'aquesta màgia d'il·lusionista la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació l'any 2014. Però una cosa és l'espectacle i l'altre la dura realitat. Cal tenir molt clar que l'Estat Espanyol no permetrà mai que se celebri una consulta d'aquest tipus. Només una forta pressió internacional pot obligar al Regne d'Espanya a convocar-la. El referèndum de 2014 pot ser un sarcasme si el Govern del que Carod Rovira n'és vicepresident no és capaç de defensar la voluntat del poble català expressada en el referèndum de 2006 davant un Tribunal Constitucional. Ja ara el President d'ERC hauria d'exigir al Govern d'Entesa la convocatòria d'una nova consulta, aplicant la llei de consultes prevista a l'Estatut, si uns magistrats manipulats escandalosament pel PP i el PSOE s'atreveixen a desautoritzar el que milions de ciutadans de Catalunya van ratificar a les urnes.

El contrast entre les expectatives que havia aixecat l'independentisme fins a 2003 i els comportaments i els resultats assolits en l'estada al Govern entre 2003 i el 2008 ha provocat l'abstenció del 60% de l'electorat independentista. La causa principal d'aquest contrast és l'absència d'un discurs i una línia política a llarg termini que permeti que les esperances que s'infonen a la oposició no es defraudin quan es governa. Aquestes falses esperances s'han produït, entre d'altres raons, per minimitzar l'oposició que l'Estat Espanyol oposarà a l'assoliment de la independència. La conseqüència d'aquesta minimització és l'absència de l'actitud de resistència que ha de tenir el nostre poble per a vèncer-la. La causa secundària prové de la política de pactes i algunes pràctiques dels nostres dirigents persones quan han accedit al poder.

Si Esquerra Republicana vol recuperar la confiança dels ciutadans no pot continuar amb el llenguatge de la ponència estratègica que el Consell Nacional va aprovar aquest dissabte a Amposta. Llegir-la fa vergonya aliena: és més pròpia del discurs críptic, contradictòri i bizantí dels grupuscles polítics de fa trenta anys, amanit, però, amb conceptes trets dels manuals d'autoajuda del management empresarial de segona fila. Compareu aquest text amb els documents de l'Scotish National Party o del govern escocès i constatareu l'abisme intel·lectual que existeix respecte el discurs d'ERC. Per una persona que no domina l'anglès és més fàcil entendre els documents de l'SNP en la llengua britànica que la ponència estratègica d'ERC en català.

Per recuperar la marxa ascendent d'ERC i iniciar una nova etapa el Congrés de Juliol hauria de suposar una inflexió profunda i generar:

1) Un discurs a llarg termini

2) Una nova línia política

3) Una nova manera d'afrontar ell conflicte amb l'Estat Espanyol

4) Una política de cara a la Unió Europea

5) Aprofundir la democràcia interna

6) Una nova direcció

1) Generar un nou discurs: El poder dels indefensos

La nova etapa d'ERC ha de fer un discurs que respongui a les lliçons dels canvis esdevinguts en la darrera legislatura i el fracàs del nou Estatut:

a) La primera lliçó és la impossibilitat del gradualisme per assolir el nostre reconeixement com a nació o la fi de l'espoli fiscal en el marc de la Constitució de 1978. Els governs espanyols, tant del PSOE com el del PP, han mostrat la ferma voluntat de reduir els Països Catalans a societats provincianes, de reduir Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú. Aquest propòsit compta amb el suport de totes les institucions de l'Estat Espanyol i del conjunt de la societat espanyola. Per tant no hi ha marge per la conquesta d'“espais de sobirania”. La sobirania no es pot fraccionar en parcel·les; es pot exercir o no el dret a l'autodeterminació, no hi ha situacions intermèdies.

Les estructures del futur Estat català no es poden construir des de la gestió de les institucions autonòmiques. La gestió de l'Estat del Benestar espanyol (la sanitat, l'ensenyament, la dependència, etc.) no es pot confondre amb la creació d'un Estat Català del Benestar. Al revés aquesta gestió ens està empeltant els pitjors vicis de la política i la funció pública espanyola. Una de les més pesades càrregues que ha deixat França a les seves antigues colònies és precisament el seu model d'Estat. A Algèria i al Marroc encara pateixen uns sistemes d'ensenyament creats pels francesos absolutament aliens a les necessitats de les seves economies i que produeixen generacions senceres d'estudiants tant ben formats com totalment inadaptats a l'economia algeriana i marroquina, destinats per tant a l'atur o a la emigració.

Les conseqüències d'aquesta inviabilitat dels avenços graduals, la impossibilitat d'una etapa federal amb la Constitució de 1978, determina un canvi total en l'estratègia d'ERC: cal preparar el nostre poble per una ruptura no-violenta amb l'Estat Espanyol i aquesta preparació exigeix una etapa de pedagogia política, la formació d'una nova generació de lluitadors per la independència.

En contraposició a aquesta impossibilitat del gradualisme dins l'Estat Espanyol constatem que, des de 1945, més de 100 nacions han constituït el seus estats independents des de la fundació de les Nacions Unides i la seva proclamació del principi de l'autodeterminació com a principi de les relacions internacionals. La majoria d'aquestes nacions han assolit la independència per mitjans pacífics.

b) La segona lliçó dels darrers anys són els efectes de la globalització sobre la societat catalana, que ha alterat els mecanismes profunds de transmissió generacional de la identitat: l'impacte dels nous mitjans de comunicació audiovisuals, els sistemes de valors de la societat de consum, la competència internacional que amenaça la nostra base econòmica industrial, l'arribada de la immigració extracomunitària, entre d'altres.

També en contraposició la nostra història mostra que quan els catalans ens obert al món hem tingut els períodes de major esplendor, com a l'Edat Mitjana quan vàrem dominar el Mediterrani fins Atenes; o al segle XVII, quan les exportacions a tota Amèrica Llatina van permetre la nostra primera Revolució Industrial. Al contrari el tancament al mercat espanyol només ha portat a l'estancament. La dependència de l'economia catalana respecte el mercat espanyol va ser als segles XIX i XX el gran fre de l'independentisme. Sense l'obertura internacional i la integració a la Unió Europea la independència és impossible.

c) La tercera lliçó prové de la sensació d'aclaparadora impotència davant la voluntat de l'Estat Espanyol de reduir-nos a una província. Aquesta enervació es converteix en angoixa per la supervivència nacional quan contemplem la part negativa de la globalització. La incapacitat dels dos partits nacionalistes han portat a l'escepticisme dels sectors més conscients i actius del nostre poble. L'èxit del PSC-PSOE a les darreres eleccions no respon a l'optimisme sinó a la por; i la davallada d'ERC respon a l'abstenció de centenars de milers d'independentistes.

Perquè en contrast amb els resultats electorals les dues grans manifestacions del 18 de febrer de 2006 contra la retallada de l'Estatut i del 1 de desembre de 2007, amb centenars de milers de persones clamant per la independència demostren el nivell de sobiranisme més elevat de la nostra història recent. Només la renovació radical de l'estratègia independentista pot superar l'abisme entre la sensació d'impotència i la mobilització de centenars de milers de persones.

Aquestes tres lliçons i les seves corresponents contradiccions assenyalen que cal superar l'estratègia de l'etapa Carod-Puigcercós, centrada en l'activitat institucional. Aquesta estratègia ha establert l'accés al poder en l'objectiu del partit. Però per un partit independentista l'accés al govern és un instrument per a avançar cap a la plena sobirania, no el seu objectiu.

Aquesta estratègia ha fracassat perquè ha xocat contra els límits del règim de la Constitució Espanyola. La “rutina institucional”, la “pluja fina”, el “patriotisme social”, la “despolitizació de la llengua”, de la darrera etapa d'ERC només porta a la decadència. Tots els suposats “fulls de ruta” que s'han presentat com a “renovació” fins ara, com la suposada consulta del 2014 o la reclamació del Concert Econòmic l'any 2010 representen continuar un plantejament que minusvalora els límits de l'Estat Espanyol.

El redreçament d'Esquerra Republicana de Catalunya exigeix trencar amb el discurs “políticament correcte” que segueix el dictat de la darrera enquesta sociològica. És a dir amb la política de l'audiència que no pretén canviar l'opinió dels nostres conciutadans sinó acomodar-s'hi. El projecte d'assolir la independència exigeix l'actitud contrària. Els partits que han encapçalat la lluita de les nacions que han obtingut la independència no han estat conformistes. Gandhi no es va acomodar al pensament majoritari dels habitants de l'Índia, convençuts en el seu temps de la superioritat britànica, sinó que va dedicar tota la seva vida a demostrar-los el contrari. En la nova etapa que s'obra Esquerra Republicana ha de recuperar l'actitud de mestratge, la noció de Rafael Campalans segons la qual “política és pedagogia”.

Només és possible vèncer la sensació d'impotència amb un partit amb un profund compromís ètic. Václav Havel va escriure el llibre “El poder dels indefensos” on va marcar el camí per combatre la invasió soviètica de 1968. La sensació d'impotència dels txecs era molt pitjor que la que tenim ara els catalans. Tanmateix l'escriptor estava convençut de la condició per alliberar Txèquia dels tancs soviètics i dels seus aliats, era la recuperació dels sentit moral dels seus conciutadans. En el sistema soviètic els ciutadans vivien en un entorn moral corromput. La concepció de la societat del socialisme “real” reduïa les persones a peces d’un engranatge social que convertia els individus en robots sense capacitat de reacció a l'opressió. Per combatre la invasió soviètica es necessitava no només denunciar la injustícia de la seva ocupació militar, sinó a la vegada calia la descontaminació moral dels propis txecs.

Aquestes consideracions generals tenen efectes pràctics determinants i es poden aplicar al cas català. Un exemple permetrà veure-ho més clar. El moviment pel reconeixement internacional de les seleccions catalanes ha xocat amb la negativa frontal de l'Estat Espanyol. Davant d'aquest refús la resposta ha de ser de llarg abast: ha d'actualitzar a les actuals circumstàncies l'exemple del moviment “sokol” de Txèquia. Aquest moviment esportista va néixer l'any 1862 amb l'objectiu de “cultivar la gimnàstica per donar al poble fills sans i forts, unint l'educació física a l'educació moral” i va tenir un paper transcendental en la implantació del nacionalisme txec en temps de l'imperi Austro-húngar. Implantat a tots els racons de Txèquia reunia abans de la invasió nazi 500.000 atletes i esportistes en les seves competicions anuals. No només practicaven l'esport, sinó que feien conferències i cursos sobre història i cultura txeca. El discurs ètic de Václac Havel contra la invasió soviètica formava part d'aquesta tradició pedagògica del nacionalisme txec.

El retrocés del catalanisme polític en els darrers anys, i en concret d’ERC prové del fet que ha ignorat que la nació catalana viviu en un entorn moral contaminat, com Txèquia després del règim comunista. La comparació amb la contaminació obliga no només a eliminar els focus externs de pol·lució, sinó també els ciutadans a descontaminar-se. Els Països Catalans viuen en l’entorn moral contaminat de la monarquia postfranquista. Amb corrupció es va fer la Transició. Amb corrupció s’han controlat tots els mitjans de comunicació audiovisuals i escrits, públics i privats. Amb un sistema de partits corromput, en el que “qui es mou no surt a la foto”, ple de casos Flick, Filesa, Naseiro, etc. s’ha mantingut l’entorn polític contaminat. Amb corrupció s’ha mantingut al poder l’oligarquia espanyola formada pels grans interessos econòmics. La corrupció s’ha petrificat en els enormes atemptats urbanístics que poblen totes les ciutats i totes les costes de l’Estat Espanyol.

Els partits que no volen canviar les estructures polítiques tenen un llenguatge basat en el “pensament feble”. Seguint les pautes del marqueting polític fan uns posicionaments difusos que provoquin el mínim refús en el nombre més gran possible d’electors, per obtenir l’adhesió mínima imprescindible. Un partit que proposa un canvi radical com la independència ha de tenir un “pensament fort” que susciti adhesions fermes. ERC ha caigut en l’error de difuminar el seu llenguatge, buscant l’èxit a curt termini; però després, quan s’ha fet palesa la dura resistència de l’Estat Espanyol tota “l’estratègia feble” se’n anat en orris.

Esquerra Republicana ha de recuperar un discurs potent i coherent fonamentat en els següents punts:

A) La independència com a projecte polític viable dins la Unió Europea: La possibilitat d'assolir pacíficament la independència dins la Unió Europea ha de ser l'eix del discurs d'ERC. L’Estat Espanyol hi oposarà una resistència aferrissada, però no podrà recórrer a la força de les armes com en els segles passats. Si la majoria dels nostres ciutadans volen la separació, l'Estat Espanyol l'haurà de reconèixer. La dificultat rau en convèncer aquesta majoria, que exigeix una marató llarga i no un esprint ràpid.

Per guanyar aquesta majoria s'ha de demostrar als nostres conciutadans que el nostre país només té dues alternatives de futur: o assumeix el camí fàcil d'integrar-se a Espanya acceptant la provincianització econòmica, social, cultural i lingüística. O bé comença a pujar per la dura escala que ens ha de portar a la independència. No hi ha camí intermedi.

El caràcter autoritari i reaccionari de l’Estat Espanyol no és una fortalesa, sinó una feblesa. La tradició democràtica del Regne Unit o el Canadà proporciona una adhesió més profunda que mai aconseguirà el Regne d'Espanya. Els règims autoritaris tenen una imatge de búnquer indestructible però poden esmicolar-se internament de manera ràpida, com va passar amb la dissolució de la Unió Soviètica. O com va passar amb la monarquia borbònica el 14 d'abril de 1931.

B) El gradualisme és impossible. La nova etapa d'ERC ha de deixar enrere el tacticisme i partir de la constatació de que l'avenç gradual i fàcil cap a la independència és inviable. L'independentisme ha de tenir un discurs basat en el treball abnegat de cada militant en el seu camp, a l'escola, a les institucions, al treball, a l'acció cultural. L'exemplaritat dels independentistes és el punt essencial la pedagogia política per guanyar la majoria social del nostre poble.

C) Esquerra d'ampli espectre ideològic. En la nova etapa cal recuperar l'esperit fundacional d'Esquerra Republicana de Catalunya quan va aplegar el conjunt de tendències del republicanisme català. Va aplegar grups d'inspiració socialdemòcrata com l'aglutinat al voltant de L'Opinió, però també Acció Catalana encapçalada per Rovira i Virgili, o bé Estat Català, el partit del President Macià. ERC va actuar tot el període republicà aliat amb la Unió Socialista de Catalunya, però mai es va definir com a socialista.

D) Només un poble organitzat es fa respectar. Aquesta és una de les grans lliçons del fracàs de l'Estatut. No n'hi ha prou amb mobilitzacions massives. Cal articular la nostra societat en organitzacions no supeditades a forces espanyoles. Cal treballar per tal que els sindicats catalans esdevinguin majoritaris, com s'ha aconseguit Euskadi. Necessitem organitzacions empresarials no-sucursaslistes. Necessitem crear mitjans de comunicació que comparteixin la nostra visió del món i els nostres objectius nacionals (sense canals de televisió propis no serà possible proclamar la República Catalana). Hem de reorganitzar moviments juvenils ben estructurats.

Hem de ser conscients que el conflicte amb l'Estat Espanyol ens portarà a un moviment de desobediència civil, quan el nivell de consciència nacional i d'organització nacional sigui prou alt. Serà, també, la única manera d'aconseguir l'atenció de l'opinió pública europea. Aquesta és la perspectiva històrica que ha de difondre el nou discurs d'Esquerra Republicana. És un discurs complex que cal desenvolupar amb intel·ligència, coneixent molt bé cada moment l'estadi de consciència nacional que han assolit cada segment de la població, no només els cercles més entusiastes.