En Lois, com a bon galleg, no viu enlloc, sempre
esta camí d'una terra a l’altre, anant cap a casa seva. En Lois podríem dir que viu al parc “sensenom”
a una zona rica de Barcelona. Una de
tantes, no et creguis pas,les aparences
son nomes això: aparences, diu ell. Em dinat plegats un parell de vegades, bocates de
bar, cerveses tèbies, cafès amb gel i em viscut alguna aventura que altre. La
història del Lois és la historia tòpicament típica d’aquest tipus d’histories
però no per això menys sospitosaque
alguna de les que poden explicar-te alguns d’aquells en que confies cegament:
robatori de documentació, robatori de maleta, pallisses, mala fe, ...i l’altre cara de la moneda: alcohol, mal
d’amors, una pèrdua rere l’altre sense
temps de recuperar-se. Aquesta
tarda desprès de fumar-nos un paquet de tabac (el meu), i de comprovar un
diumenge més, que les peces, que ha anat recollint dels oblits al parc durant
la setmana, que exposa esteses a la gespaa l’espera d’una propina, han tingut l’èxit de sempre. (cap) Aquesta
tarda, hem exercit de quixots. Un
grup de noies que pel torrat de les seves pells blanquinoses probablement eren turistes
i, que per escàndol de la bona gent del barri sense nom, s’han tret les
samarretes i han pres el sol sostenidors al vent, s’han quedat adormides acaronades per la calma de la tarda. No han pogut
veure, ni sentir, com apareixent entre
els matolls i reptant al damunt de la gespa un parell de nois s’acostaven a les
seves coses. Aleshores
en Lois com sacsejat per un tro agafant-me del braç ha cridat: anem! Jo he
saltat al seu darrere el més ràpid possible; però no ha calgut fer cap acció
heroica: els lladres han fugit immediatament i les noies s’han despertat
mirant-nos amb cara d’ensurt. Una
d’elles que segurament recordava el fals somriure dissimulat que he fet quan en
treures la samarreta em creuat les mirades envermellint-me el rostre, ens ha afusellat
amb el gest i instintivament, d’un salt, em reculat fins tornar al nostre lloc. Poca
estona desprès de marxar quan ja m’acomiadava d’en Lois una d’elles s’ha
acostat i en ha portat dos gelats de xocolata. “La bona obra del dia” ha deixat
anar en Lois. No se si es referia la seva o la nostre, tanmateix no he pogut
preguntar-li, aquesta setmana ha canviat d’aires.
"Filosofia en Xarxa de complexitat canviant" Jo vaig llicenciar-me en Filosofia segurament amb les pitjors companyies posibles (amb alguna excepció important) Com m'hauria agradat tenir una companyia com aquesta...
“Idees, imatges i sensacions que amb prou feines insinuen un estat d'ànim” Sempre aprenc alguna coseta i el que és més important acava conduint-te cap a lectures interesants...
