Tota la vida he conviscut amb la idea que podré fer allò que jo vulgui sempre que em vingui de gust, perquè tinc capacitat però no capacitat de patiment. Sóc un gandul, vaja. Això diuen, no ho dic jo. També el tema de les capacitats em provoca dubtes però això és el que han dit de mi des dels professors de la guarderia -a la meva època encara no tenia la pàtina que pot tenir llar d'infants- passant per professors i psicolègs que han cobrat per fer-me un estudi que sempre deia el mateix: Té capacitat per fer allò que vulgui sempre que hi mostri interès. Recordo com a segon de BUP un test va posar més o menys tothom al seu lloc -van haver-hi poques sorpreses més enllà de la dedicació a la vida monacal del bandarra de la classe- i a mi que no vaig tenir un test espectacular però vaig ser l'únic que tampoc vaig ser ridícul en cap secció, em van dir novament el mateix. Aquest nen farà allò que ell vulgui sempre que li interessi, li van dir al meu pare que va respondre que allò li havien dit de mi des de petit. I que va ajudar-me poc o gens quan em va tocar fer aquella tria que en aquells moments era tant trascendental entre ciències i lletres.
En resum que sóc periodista suposo que perquè em venia de gust, de fet em continua emocionant aquesta tan maltractada professió i que intento fer tan bé com puc encara que dubti moltes vegades. Que continuo tenint dubtes per desenvolupar el repte diari d'explicar les coses que veus a la resta de la gent -estaria bé recordar que un periodista només és això, que les exhibicions són cosa de vedettes-. I que continuo sabent que no escric meravellosament -un dia li comentava a un amic escriptor que jo ho feia per professió, ell tenia l'habilitat de clavar la paraula- i que sóc més artesà que artista i més treballador -lluito contínuament contra la meva tendència a ser gandul- que geni. I tot això perquè ho explico? Doncs potser perquè darrerament m'he trobat més d'una i dues persones que em fan confiança, que parlen bé de mi... i jo continuo dubtant, potser els psicòlegs no van dir-ho tot...
Dubtes, que expreso en veu alta potser perquè encara que no sigui un gran escriptor em va molt bé posar negre sobre blanc i mirar amb certa distància les meves cavil·lacions.
També crec que amb els anys, el que de petits és "interès" molts cops es transforma o ho migrem en ambició, i a vegades costa mantenir l'equilibri sà entre un terme i l'altre... com sempre, per mi l'important és sentir-se bé amb el què un té i fa. I si a més agrada a la resta, doncs millor.