Crònica precipitada de la festa dels quinze anys
En un pensat i fet em plante en la festa que la revista Enderrock ha muntat a l’inhòspit Razzmatazz de Barcelona. Una reunió l’endemà a Manresa —amb la comissió artística de la Fira Mediterrània— em serveix d’excusa per avançar unes hores el viatge. M’abelleix participar-hi per celebrar quinze anys d’existència d’una revista dedicada a la música en català i per veure en directe, tot d’una, algunes de les bandes i solistes d’ara pels quals sent més debilitat.
El cartell és
formidable: potser sobra Albert Pla i manquen alguns noms —Mishima, Oliva
Trencada, Sant Gatxo— tan atractius com els convocats, però el llistó està ben alt i m’admira l’aposta de
la revista que decideix enfocar la mirada al davant en compte de refocil·lar-se
amb exercicis de nostàlgia i autobombo. (continua)
L’aposta, diguem-ho ja, tenia un component de risc elevadíssima —el dia de sant Jordi, que cansa només de pensar-lo, i amb un dels partits de futbol més importants de l’any a Can Barça— i el risc sol deixar seqüeles: la nit anà una mica fluixa de públic —s’havien d’omplir tres sales— amb alguns moments lleument descoratjadors: el concert de Refree a la sala 1 amb poc més de trenta persones o l’inici del concert de Nisei que semblava ben bé un assaig entre amics.
L’efecte de la diada i el futbol sobre el trànsit m’impedeixen d’arribar a hora i em perd Anímic i Plouen Catximbes, dues formacions que amb el seu darrer disc marquen una profunda inflexió en la seua ja més que interessant trajectòria. Mala sort.
Arribat al Razzmatazz, aguaite a la sala 2, on Sanjosex ha aconseguit reunir una bona colla de públic que s’enganxa fàcilment a la seua proposta fresca i descarada, i m’enfile de seguida cap a la sala 3 on els Verdcel es disposen a fer un tast del seu nou projecte: Sàmara. Ja sense Carles Llinares i, per tant, amb Alfons Olmo assumint tot el pes escènic recolzat per les projeccions que executa el seu germa Daniel, sonen nerviosos —el poc temps del que disposen els pressiona en excés— però tremendament contundents, més sòlids i densos del que era habitual. Les noves cançons continuen volant alt i el seu projecte segueix tan desparionat com sempre. Són un rara avis i això els fa imprescindibles.
A la sala 1, Raül Fernández, Refree, acompanyat d’un trio on destaca la presència sempre estimulant del gran David Mengual al contrabaix, s’enfronta desinhibit a la manca de públic i planteja un concert de gran creativitat, inclinat cap al llenguatge jazzístic i protagonitzat, en la seua majoria, per la part del seu repertori interpretat en castellà —amb excel·lents revisions, això sí, de temes antics com “Cumpleaños” o “No hay pena”.
Abans que acabe, passe com un llamp per la sala 2 on Sanpedro exhibeixen la seua magnífica compenetració instrumental i la seua habilitat per fabricar cançons majestuoses. Una versió una mica afectada i mancada de la delicadesa original d’“El gessamí i la rosa” d’Ia i Batiste, em dóna una bona coartada per deixar-los a mitges i marxar de nou a la sala 3 a veure com Clara Andrés defensa el seu aclaparador talent. El públic de la sala, inmisericorde tota la nit, deixa sentir ben poca cosa. Clara suplica elegantment una mica de silenci, però no hi ha clemència: grans cançons com “Personatges”, “Dies i dies” o “Dansa” són impunement massacrades per un guirigall que per moments es fa ensordidor. Potser no era el seu lloc o potser no era lloc per aquell públic: és obvi que algú dels dos estava en el lloc equivocat.
Me’n vaig fastiguejat per la malversació musical i agafe posicions en primera fila per veure l’Albert Pla, padrí apòcrif de l’esdeveniment. El presenta Albert Puig que anuncia el concert com una primícia del seu nou espectacle. Pla el desmenteix des del primer acord: fantàsticament acompanyat pel sempre intel·ligent Jordi Busquets a la guitarra elèctrica i Diego Cortés a la flamenca, engega, ni més ni menys, que amb “La sequia” i continua amb “La vida d’un gat”, “Joaquín el necio”, “Papa jo vull ser torero”, “El legat del pastor”, etc., etc. Murri, histriònic, increïble animal escènic, Pla atrapa sense remei.
Quan el concert està arribant al seu punt àlgid, Pla i Busquets es retiren i deixen a Diego Cortés fent un prescindible solo de guitarra, pura pirotècnia i efectisme que a mi, no sé per què, em fa vindre al cap el solo de bateria d’Ian Paice a “The Mule” en el Made in Japan de Deep Purple. El públic brama d’emoció i complicitat: una prova més de que el país s’encamina decididament a la catàstrofe.
La redempció, però, torna de la mà de Raül Fernàndez que s’hi afig, amb el seu bateria Oriol Roca, per acompanyar Pla en una intensa —ara sí que hi ha intensitat i no efectisme— revisió d’“El lado más bestia de la vida”, la seua particular lectura del Walk on the wild side de Lou Reed.
Novament escape abans que acaben per veure l’inici de Nisei a la sala 2. Ja han començat però la sala està gairebé buida: el seu llenguatge violent i sorollós rebota com una bola d’acer per les parets que tremolen perplexes. Són una de les bandes actuals amb més agressivitat sònica i més claredat d’idees. Tampoc els veig acabar perquè Mazoni es preparen a la sala 1 i això són paraules majors.
Jaume Pla és autor d’alguna de les millors cançons escrites en català en els darrers anys: “Virgínia i el pantà” o “Perduts en la boira” han de perdurar. El seu darrer disc, Si els dits fossin xilòfons, ha tingut una certa repercussió per “La granja de Paula”, inofensiva versió del “Maggie’s Farm” dylanià, però amaga també algunes petites joies: “Se’m moren les plantes”, “El riu”. Precisament amb “El riu” comença un concert que va creixent en vigor i precisió a mesura que avança, que pren una volada immensa amb l’apropiació que fa del “Kithou” de Pau Riba i que arriba a un punt catàrtic en els números finals que inclouen “La granja de Paula”, “No tinc temps” i “Esclatasangs”.
És la 1:30 de la matinada. Isc al carrer amb el cap ple de música i una sensació agredolça en el cos: haguera volgut que el Razzmatazz, tan poc avesat a l’idioma del país que l’hostatja, rebentara de gent entusiasmada amb l’excel·lent present artístic que ostenta la música en català. Però no ha anat exactament així. Barcelona digereix el 0-0 com una victòria mentre els carrers resten deserts i a les cases comencen a mustiar-se les roses.
